Marta Ferrusola, empresària i esposa de Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya (1980-2003), traspassà el passat dilluns 8 de juliol.

Les paraules impreses en el seu recordatori defineixen molt bé la seva personalitat: “Si fos el cas, recordeu-me en el que he estat. Recordeu-me com a dona, esposa, mare, àvia, germana i filla. Com a amiga. En la meva catalanitat i en la meva fe. En la meva estima a la nostra terra i a la seva gent.” En un altre apartat, hi deia el següent: «És desig de la nostra mare que el dia del seu comiat cantem cançons de muntanya».

La Marta era una enamorada de la muntanya. De ben petita —als cinc anys— ja acompanyava en les excursions el seu pare, que se l’emportava a Núria. I als deu, a Nou Creus. La muntanya, amb tots els valors de què és portadora, genera fortes fidelitats. I Marta Ferrusola, ben aviat, ja mostrà fidelitat al que han estat els grans valors de la seva vida: la família, Catalunya i la seva gent, i la fe.

L’esperit, el tenia confiat en el Més Enllà. Visqué la fe amb plenitud, condició que es destacà en la cerimònia de comiat. Ho feu el P. Enric Puig, S. J. en l’homilia. Ho feu el president Pujol en les seves paraules de comiat: «La Marta va estar marcada per dos fets fonamentals: va ser una dona que va estimar molt Catalunya. Molt fidel a la nostra idea del nostre país i del que havíem de fer. També, fidel a la religió, al cristianisme, a la fe, que sembla que vam saber viure ella i jo. No diré amb tota perfecció, però sí, sempre, amb la inquietud que ens devíem a alguna cosa que estava més enllà de nosaltres. I que ens devíem a la fe, a l’esperança i a la caritat. Fe, esperança i caritat». I encara, aquesta característica de la Marta, també la posaren en relleu els seus nets, que, entre altres coses, recordaven com, amb ella, resaven «L’àngel de la guarda» i com anaven a Missa els diumenges. 

Vaig tenir el goig de poder fer-li una entrevista, el juliol de 2012, a la seva casa de Premià de Dalt per al Llibre de l’Aplec de la Sardana de Palamós. Era una balladora entusiasta de la nostra dansa. Recordava amb emoció com els seus pares s’havien conegut ballant sardanes. 

Ella clogué l’entrevista amb aquesta resposta: «L’actiu més important amb què compta Catalunya és la seva gent. El país té pocs recursos naturals, però té cultius, indústria i moltes altres coses… I tot gràcies a la seva gent».

Gràcies, Marta! Descansa en pau!