On són, quines necessitats tenen i com protegir-los? Aquestes són les qüestions centrals que cal resoldre pel que fa als menors immigrants sense referents familiars adults, coneguts com a minas. «Els menors no acompanyats han de ser una prioritat en cada punt del camí perquè en molts països són explotats per pagar als contrabandistes el preu del viatge», defensa el secretari de la Comissió Episcopal de Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola, el jesuïta José Luis Pinilla.
La Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya confirma un increment en l’arribada de minas en els darrers tres mesos, fonamentalment magribins i subsaharians. «Hem d’actuar més ràpid i atendre més menors, amb uns dispositius dimensionats per a una mitjana estàndard. Els centres estan plens, però la situació dels joves és raonablement bona», explica el cap de l’Àrea de suport als joves tutelats i extutelats de la DGAIA, Francesc Balagué.
Els minas que arriben a Catalunya, en la seva majoria de sexe masculí, primer van prendre la determinació de deixar el país d’origen per prosperar i materialitzar un somni. Més tard els toca abordar un viatge incert en el qual s’exposen a diferents perills; el primer i permanent és el de l’explotació per part de les màfies.
Un cop els minas arriben al nostre país, hi ha una acollida policial. Mossos uniformats i cotxes patrulla traslladen una primera imatge d’un menor detingut, no pas acollit. Tot seguit se’ls fa passar per Fiscalia de menors i després per la DGAIA (l’organisme de la Generalitat que, si així es determina, n’assumirà la tutela). Un circuit que qüestiona l’adjunta al Síndic de Greuges, Maria Jesús Larios: «S’ha d’aplicar la normativa de protecció del menor i cal que el menor hi vagi primer a la DGAIA», explica.
Des de les entitats com les Religioses Adoratrius demanen respostes més individualitzades: «Entren al circuit de protecció amb l’etiqueta de minas, sense explorar la trajectòria vital i tot el procés migratori que han fet. Caldria incorporar un diagnòstic jurídic i social millor, amb professionals més especialitzats. Les nenes minas traficades i explotades sexualment, per exemple, cal que tinguin un plus de seguretat i protecció», explica Rosa Cendón, coordinadora del programa Sicar cat, de les Adoratrius.
Un cop els minas queden sota la tutela de l’Administració es desplega tot un ventall de recursos residencials que comença amb els centres d’acollida, un espai temporal (a l’entorn dels tres mesos, malgrat que pot allargar-se) abans d’encaminar-se als Centres Residencials d’Acció Educativa (CRAE), pensats per a estades més llargues. Els centres d’educació intensiva o terapèutics estan destinats a menors amb trastorns de conducta; i, per últim, els centres de justícia juvenil, o presons de menors, per als menors infractors.
Quan el mina assoleix la majoria d’edat la protecció com a menor deixa de tenir efecte. Cal dir que la Generalitat té una àrea de suport a aquests joves amb pisos residencials i pagues fins els 21 anys, subjectes a uns requisits. «La majoria de pisos residencials funcionen per meritocràcia. És a dir, són per a aquells joves que han tingut un bon procés. El noi que hagi tingut problemes de justícia i/o de salut mental, i que és precisament el que necessita més suport, es queda sense res», explica l’educadora social Núria Empez.
