Tots mirem el món des del lloc que hi ocupem, i és normal que sigui així, el mateix ens passa als membres de l’Església catòlica que, en el nostre cas, tendim a mirar la institució amb ulls eurocèntrics. Però si en alguna cosa ha destacat el pontificat de Francesc —el primer Pontífex no europeu en més de mil anys— ha estat a l’hora d’educar-nos la mirada amb una nova mentalitat més atenta a les perifèries físiques i existencials. El viatge que ha fet, del 2 al 13 de setembre a Àsia i Oceania, ha anat en aquesta línia.

Tantes vegades com aquí ens assalta el pessimisme per una Església minvada de recursos humans, veiem com moltes congregacions religioses —també algunes de fundades a casa nostra— viuen un rejoveniment en altres continents.

Quan ens lamentem perquè cada vegada som més una minoria, la presència del Papa en països on els catòlics ja són pocs ens vincula amb l’experiència dels primers apòstols i en el seu zel missioner de portar l’Evangeli als confins del món.

Quan pensem que la convivència entre religions és una quimera, el Papa fa que adrecem la mirada a Indonèsia, el país del món amb el major nombre de musulmans i on les diverses religions (els catòlics són el 3% de la població) viuen en harmonia.

Quan no veiem cap altre modus vivendi que el del nostre context tecnocèntric i economicista, la mirada cap a Papua Nova Guinea ens connecta amb la saviesa ancestral de la cura i el respecte per la Creació en la línia de l’encíclica Laudato Si’ i l’exhortació apostòlica Laudate Deum.

El papa Francesc ens ajuda a tenir una mirada esperançada en el món, en l’Església i en el futur, que no és altra que la mirada dels seguidors de Crist i de l’Evangeli.