He escoltat o llegit persones antagonistes del Papa que l’acusen d’insistir “només” en la misericòrdia de Déu, i no en la seva justícia, la qual cosa donaria peu, segons elles, al fet que els pecadors ens enfonsem encara més en les nostres faltes. La misericòrdia de Déu, segons aquesta visió, seria una mena de benvinguda acrítica respecte de qualsevol comportament.

Em sembla obvi que no és així. Quan proclama la misericòrdia de Déu i contempla les actituds de Jesús, el Papa evoca com la seva presència amorosa en ella mateixa suscita en la persona la necessitat de deixar enrere qualsevol obstacle que l’aparti d’aquest Amor.

La misericòrdia acull cadascú com és, i en aquell mateix acte desperta el dinamisme de la transformació. La persona acollida es mira en un mirall que torna una imatge molt millor, però completament real, del que en el fons és o pot arribar a ser. I llavors se sent purificada, justificada, és a dir, alliberada de les cadenes de l’egoisme, el menyspreu de l’altre, l’avarícia, l’ànsia de poder…

Tots els seguidors de Jesús hem viscut d’alguna manera aquesta sensació que, davant la presència de Déu, combina una vivència d’amor gegantí, una lucidesa enorme sobre un mateix, amb vergonya conseqüent d’haver respost tan malament a aquest foc d’amor. I immediatament sorgeix una decisió d’abandonar tot el que els aparta de la seva llum i la seva misericòrdia. La seva mera presència ens purifica.

Nosaltres mateixos, quan acollim les persones, hem d’evocar aquella misericòrdia de Déu que crida “amb eficàcia”, com diu Joan Pau II, a la conversió. No hi ha ningú immaculat que no hagi de convertir-se d’alguna cosa. Siguem aquesta presència misericordiosa, aquesta acollida que suscita un desig d’alliberar-se, de caminar, de ser sants.