Des de casa meva, davant la petita pantalla, vaig seguir tota la celebració de la Missa Criolla a la Sagrada Família, celebrada el dia 12 de desembre. L’entorn, la magnificència de la incomparable obra de Gaudí, el meravellós cor de Liceu i les actuacions dels dos cantants, David Bisbal i Pasión Vega, tot contribuïa a fer d’aquella Eucaristia un veritable espectacle. Potser en no formar part activa de la cerimònia, contemplant-lo des de casa i davant d’una tele, no em sentia plenament immersa en l’acte. Malgrat això, hi havia moments tan forts recordant el perquè d’aquella celebració, que em feien sentir molt a prop del dolor que es recordava en aquell acte i la gran capacitat humana de solidaritat que estava propiciant la meva amiga i admirada sor Lucía Caram.

Allà s’evocava una de les grans tragèdies que en aquest moment viu la humanitat: les guerres i les seves conseqüències. Allà la història i la intrahistòria s’unien i es barrejaven: els fets que un dia entraran en les narracions històriques plenes d’estadístiques i algun dels casos representatius, com el d’aquell nen a qui operaven l’endemà. En la història, només algunes persones de gran vàlua poden intervenir-hi. En la intrahistòria, qualsevol de nosaltres, sempre que tinguem ulls per mirar i veure-hi…

L’endemà, en una cadira de rodes, allà a prop de El Corte Inglés de la plaça Catalunya, em vaig aturar a parlar amb aquell homenet sense cames que feia malabarismes amb unes mandarines. Formava part de la història que vam viure sota les voltes de la Sagrada Família. Una abraçada va fer el miracle senzill d’acostar la història real amb les seves estadístiques numèriques a aquell home que, sense cames, era una víctima real i solitària de la gran tragèdia.