Sovint quan tractem de litúrgia tenim a l’imaginari les grans celebracions episcopals o monàstiques i preterim la litúrgia dominical de cada diumenge. M’agradaria elogiar el valor de la celebració dominical a la ruralia. Aquestes comunitats per manca de mitjans humans no fan el que voldrien sinó el que poden. Canten segons les seves possibilitats, proclamen la Paraula de Déu amb dignitat i celebren amb un gran amor l’Eucaristia del Senyor. Evoco les assemblees parroquials en medis rurals i de pobles petits. També a les zones rurals la secularització ha arribat i allí encara es nota més que a ciutat. Els fidels acostumen a ser grans i pocs. Conec alguns casos en què el prevere celebrant és el més jove de tots els allí presents. El clima que s’hi crea és quasi d’una litúrgia domèstica, familiar, de persones que es coneixen de tota la vida.
La fidelitat, tant dels preveres —que hivern i estiu asseguren la celebració— com la dels fidels que hi participen, és digna d’elogi. Es reuneixen perquè creuen en el Senyor vivent. Van a missa simplement perquè estimen el Senyor. En aquests pobles participar de l’Eucaristia ja no llueix de res ni és rellevant socialment. Molt sovint han de suportar la mirada dels altres que els diu: “Encara vas a missa?” En aquestes assemblees litúrgiques la qualitat no ve dels elements externs, sinó del Misteri que se celebra: “Crist en nosaltres, esperança de la glòria” (Col 1,27). Cal mirar amb tendresa, reverència i amor aquestes celebracions.
Són assemblees pobres, segons el punt de vista humà i, tanmateix, en elles hi és present tot el Misteri de l’Església, segons l’eclesiologia del Vaticà II. La pobresa de les formes encara fa resplendir més la insondable riquesa del Crist. Per a aquests fidels participar en la celebració no és opcional, ja que són conscients que si ells falten, ningú no els suplirà. També entenen que la dissolució de l’assemblea eucarística és el principi de la dissolució de la mateixa Església en aquell lloc. I no hi ha res més trist que entrar en una parròquia i trobar la llàntia del sagrament apagada perquè els fidels ja no s’hi reuneixen per celebrar l’Eucaristia.
Beneïts siguin els preveres que fan mil combinacions per assegurar l’Eucaristia a les parròquies petites; beneïts siguin els fidels que, plens de fe, no desisteixen en el seu propòsit de participar en la celebració. La fidelitat de tots és admirable i digna d’elogi i la seva litúrgia és veritablement autèntica (liturgiam authenticam). Quan s’escrigui la història dels nostres bisbats del temps actual caldrà consignar la fidelitat d’aquests cristians. A ells es poden aplicar les paraules del salm: “Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega”(Sl 125,5-6). Només el Senyor sap el futur de les nostres comunitats. Ha de ser cert que la fidelitat dels cristians d’ara ha de ser fecunda per als cristians que, per gràcia, vindran després de nosaltres. També és cert que la renovació de l’Església només ve de la gràcia i de la Creu.
