Si el poble d’Israel s’hagués mantingut fidel al pla de felicitat de Déu per als seus fills, és a dir, a l’Aliança, si no haguessin deformat i manipulat la religió, és a dir, la relació del poble amb Déu, senzillament, si tot hagués estat bé… no haurien calgut els profetes, els enviats de Déu per anunciar quin és el pla veritable de Déu, per denunciar que el poble s’ha allunyat, l’ha trencat, i per proposar i convidar a la conversió dels cors a Déu.

I és, precisament, aquest enviament que Déu fa dels profetes el millor anunci que hi ha esperança en la conversió. Els profetes fan possible l’anunci d’esperança de la reconstrucció, esperança de la conversió, esperança de la salvació.

Uns exemples:

“Aquell dia diran: ‘Aquí teniu el vostre Déu! Havíem posat en ell l’esperança i ens ha alliberat. És el Senyor, en qui teníem posada l’esperança! Alegrem-nos i celebren que ens hagi Salvat” (Is 25,9).

“Senyor, compadeix-te de nosaltres, en tu posem l’esperança. Sigues cada matí la nostra força, salva’ns a l’hora del perill” (Is 33,2).

“Jo espero que l’Etern us salvarà, el Déu sant em dona aquesta alegria: molt aviat l’Etern, salvador vostre, s’haurà compadit de vosaltres” (Ba 4,22).

“Però jo tinc els ulls posats en el Senyor, espero en el Déu que em salva: el meu Déu m’escoltarà” (Mi 7,7).

Una esperança que no troba plenitud en els profetes de l’Antic Testament, però que aquests, com Joan Baptista, sí que anunciaran aquesta plenitud d’esperança encarnada en Jesús de Natzaret, salvador i redemptor de la humanitat perduda i ferida.

“Jo envio el meu missatger perquè obri un camí davant meu, i tot seguit entrarà al seu temple el Sobirà que vosaltres cerqueu. El missatger de l’aliança, que vosaltres desitgeu, ja ve” (Ml 3,1).