Definint el temps de Quaresma i aprofundint en la dimensió contemplativa de la vida, el papa Francesc ens diu que cal descobrir i mobilitzar noves energies. Ho fa plantejant les dues preguntes que Déu ens dirigeix: “On ets?” (Gn 3,9) i “On és el teu germà?” (Gn 4,9). La primera espera resposta sobre la situació personal: si realment soc el qui he de ser i com visc la meva identitat de cristià; la segona espera resposta sobre la relació amb els altres: si és així com Déu la vol de mi. Qui sap si estem descol·locats, fora del lloc que per vocació ens correspon… Qui sap si desoïm el crit que clama al cel de tants germans i germanes oprimits, els de prop i els de lluny…

Quan escoltem que Déu ens diu —com va dir a Caín— “On és el teu germà?” pensem que ens remet a moltes de les nostres malifetes quan menyspreem, insultem o quan ridiculitzem l’altra persona, quan —drogats pel propi jo— esclavitzem l’altre i el fem objecte de la nostra crítica destructiva, dels atacs anònims a través de les xarxes socials o d’altres mitjans. És trist que s’arribi a aquest deteriorament que ens degrada i crea un clima de relació amarga. Per què no començar aquí i ara mateix en la nostra decisió de “conversió”?

El papa Francesc ens convida “que es vegi l’alegria als rostres, que se senti la fragància de la llibertat, que s’alliberi aquest amor que fa noves totes les coses, començant per les més petites i properes. Això pot passar a cada comunitat cristiana”. I, sobretot, com diu al final del missatge: “En la mesura en què aquesta Quaresma sigui de conversió, aleshores, la humanitat extraviada sentirà un estremiment de creativitat, l’espurneig d’una nova esperança.”