Amb l’arribada dels talibans al poder per segona vegada, el 2021, tota la població afganesa va perdre drets i llibertats, però són les dones les que se n’enduen la pitjor part, fins al punt d’haver passat a l’ostracisme més absolut. La periodista Mònica Bernabé coneix molt bé la realitat afganesa, perquè durant vuit anys hi va viure i treballar. D’aquesta experiència n’ha escrit dos llibres: Afganistán. Crónica de una ficción (2012) i, més recentment, Crónica de un fracaso. Afganistán, la retirada (2023), tots dos publicats per Debate. Actualment, treballa per al diari Ara en l’àrea d’investigació i grans reportatges, alhora que continua en contacte amb una maltractada població afganesa que des de l’any 1975 no ha deixat d’encadenar guerres i manca de llibertat.

Com ha empitjorat la situació de les dones afganeses des del 2021 amb l’arribada del segon govern dels talibans?

Podem dir que han caigut en l’ostracisme total, perquè d’ençà que els talibans van arribar al poder no poden accedir als estudis secundaris ni universitaris, ni a feines qualificades. D’aquesta manera, funcionàries de l’administració, advocades, treballadores d’ONG i un gran nombre de professores s’han quedat sense feina. També s’han establert tot un seguit de restriccions, des de la manera de vestir —han de portar túnica fosca i mascareta—, fins al fet de no poder viatjar soles ni sortir de casa per comprar o anar al parc.

Occident ha oblidat l’Afganistan i, especialment, les dones?

Més enllà dels discursos de condemna i de denúncia, a nivell pràctic no s’està fent res. El bloqueig financer contra el règim dels talibans acaba perjudicant les mateixes associacions de dones que organitzen escoles clandestines en cases particulars. Actualment és impossible fer una transferència bancària a l’Afganistan i, fins i tot les Nacions Unides, per finançar els seus projectes, cada mes envien un avió amb milions de dòlars en efectiu. A nivell de l’Estat espanyol, així com per als refugiats ucraïnesos sí que es van destinar ajudes per facilitar-ne l’accés a les universitats públiques espanyoles, en canvi, per a les noies afganeses, no s’ha fet absolutament res.

“El bloqueig financer contra el règim dels talibans acaba perjudicant les mateixes associacions de dones que organitzen escoles clandestines en cases particulars”

Ets partidària de negociar amb els talibans per millorar les condicions de les dones i la població en general?

Jo no tinc la solució màgica però el que està clar és que cal prendre accions i mesures que serveixin per a alguna cosa. Per tant, caldria negociar d’alguna manera amb els talibans per intentar millorar la situació de les dones. D’altra banda, l’Afganistan està patint una crisi humanitària generalitzada, encara que no surt als mitjans de comunicació perquè actualment és molt difícil entrar-hi com a periodista estranger. El sistema sanitari, gairebé al cent per cent, estava finançat pels Estats Units i la Unió Europa, un suport que amb la retirada de la presència occidental s’ha acabat. Per això, les Nacions Unides acaben de fer una crida per demanar fons, perquè estan tancant molts centres de salut.

A l’Afganistan la violència contra la dona és circumstancial, a causa del règim dels talibans, o bé estructural i cultural?

La violència contra les dones a l’Afganistan forma part de l’estructura social. Els talibans ho porten a l’extrem, però això no vol dir que abans les dones tinguessin tots els drets, ni de bon tros. L’Afganistan és un país conservador, especialment masclista, però és que tampoc no ha tingut l’oportunitat d’evolucionar socialment. Porta en guerra des de l’any 1979, amb el que això suposa de destrucció i desestructuració social. Una població que en la seva majoria és analfabeta, amb poca formació i on s’ha fomentat l’islamisme radical, és molt fàcil de manipular. Dit això, és evident que els canvis socials són possibles. A Kabul i en altres grans ciutats els nois i les noies ja tenien una altra mentalitat. Era possible trobar-te una dona jove que jugava a futbol.

“Una població que en la seva majoria és analfabeta, amb poca formació i on s’ha fomentat l’islamisme radical, és molt fàcil de manipular”

Com que tampoc no hi ha ambaixades, quines opcions tenen els afganesos de poder sortir del país?

Totes les ambaixades occidentals van tancar l’agost del 2021, quan els talibans van arribar al poder. L’única que va reobrir va ser la del Japó. Per tant, els afganesos, per aconseguir un visat que els permeti arribar a occident, el primer que han de fer és viatjar a un país limítrof —bàsicament l’Iran o el Pakistan. Ara bé, per arribar-hi necessiten un visat que al mercat negre s’està venent per 250 dòlars, cosa que per a ells són molts diners. Un cop hi arriben hauran d’aconseguir que alguna ambaixada occidental els atengui, cosa que tampoc no és gens fàcil.

A causa del bloqueig, l’Afganistan ha buscat altres aliats?

Els talibans han buscat alternatives al bloqueig occidental, de manera que un dels seus principals socis comercials és la Xina, que hi veu una oportunitat de negoci per l’extracció de minerals i pel projecte de construir un gasoducte que uniria el Turkmenistan, l’Afganistan i el Pakistan. Rússia, l’Iran i el Pakistan també s’han acostat al règim dels talibans. D’altra banda, l’Aràbia Saudita i Qatar no sé exactament quin paper oficial estan tenint, però l’Aràbia Saudita va ser un dels únics països a reconèixer el primer règim dels talibans mentre que Qatar, quan els talibans van tornar al poder el 2021 i després que marxessin les tropes internacionals, es va fer càrrec de la gestió de l’aeroport de Kabul.

En el teu llibre Crónica de un fracaso. Afganistán, la retirada, denuncies la precarització del periodisme.

A l’Afganistan jo treballava com a freelance i el meu principal client era El Mundo. Aquesta va ser la meva gran plataforma de promoció professional i, en certa manera, em vaig convertir en la periodista de referència a l’Afganistan gràcies a El Mundo. Però després, quan vaig marxar de l’Afganistan i em vaig traslladar a Itàlia, em van reduir les tarifes per article en un 70%. Vaig passar de ser la gran periodista reconeguda a no arribar a final de mes.

Quines conseqüències té aquesta precarització?

Hi surt perdent la qualitat de la informació. Un dels problemes de la precarització és que si el periodista cobra una misèria deixa d’anar als llocs a buscar les històries i es limita a replicar el que publiquen les grans agències de notícies o els gabinets de premsa. Això també és el que fa que el periodisme tradicional estigui perdent reconeixement. Si tots els periodistes ens fem eco de la mateixa informació, si no fiscalitzem les administracions, quin sentit tenim?