La trajectòria de Montserrat Esquerda Aresté s’ha forjat en la consulta pediàtrica, en la docència, en la bioètica i en els moviments d’acció catòlica. Ara fa un pas més en acceptar la responsabilitat de ser la nova degana de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna (URL): “A la meva edat, 55 anys, t’adones que el temps que et queda a nivell laboral l’has de dedicar a formar altres professionals en tot allò que hem anat aprenent i que hi ha la responsabilitat de traspassar un determinat model d’atenció a altres generacions. Quina millor oportunitat que fer-ho des d’una Facultat de Ciències de la Salut i des d’una institució, Blanquerna, amb l’ADN basat en l’humanisme cristià.” Per raons òbvies, Montserrat Esquerda resideix a Barcelona però amb un peu sempre a Lleida, on encara passa consulta pediàtrica a Sant Joan de Déu Terres de Lleida: “És molt important mantenir l’arrelament amb la pràctica clínica perquè en l’àmbit de la salut passen moltes coses i molt ràpides.” També manté un peu a l’Institut Borja de Bioètica, institució igualment de la Universitat Ramon Llull, que ha dirigit els darrers deu anys. Esquerda presideix la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya des de la seva creació, l’any 2019.
“Volem que els nostres estudiants portin la marca Blanquerna al seu ADN”, va afirmar en fer-se públic el nomenament. En què consisteix aquesta marca?
Hem de formar professionals en l’àmbit de la salut que combinin els més alts estàndards tècnics, el high tech, amb una visió humanística i ètica, el high touch. Dins el high touch s’inclou la sensibilitat humanista per atendre la persona de forma integral, que vol dir incorporar les dimensions biològica, però també la psicològica i espiritual. Aquest és el segell Blanquerna. A causa del nostre passat recent, hi ha paraules que ens fan una mica de vergonya però que hem de reivindicar sense por. De fet, cada vegada tenim menys vergonya d’utilitzar-les. Em refereixo a paraules com compassió, que és el profund compromís per ajudar l’altre, respectant-lo i partint de les seves necessitats. Blanquerna té un ADN molt marcat de formar molt bé en el high touch. Cal potenciar-ho i perdre la vergonya. Kenneth Schwartz, un advocat que va patir una malaltia greu, va fundar abans de morir una fundació per promoure l’atenció compassiva a la medicina. Una de les seves frases més conegudes és “petits actes de bondat poden fer suportable allò insuportable”. Busquem formar professionals sanitaris compassius en aquest sentit, que no facin sols tècnicament bé la seva feina, sinó que, sovint amb molts pocs petits actes, ajudin les persones a transitar en els moments més durs de la seva vida. Per tant, un dels objectius és reforçar tota aquesta formació i impulsar les àrees que no siguin presents. Ens hi ajudaran alguns dels projectes Blanquerna, com el projecte Nexus de Blanquerna, com a espai transversal d’aprenentatge.
“Busquem formar professionals sanitaris compassius, que no facin sols tècnicament bé la seva feina, sinó que ajudin les persones a transitar en els moments més durs de la seva vida”
Què més ha de caracteritzar el bon professional en high touch?
Ha d’estar ben format en les qüestions relacionades amb el contacte amb l’altre: la comunicació, la relació i el maneig de valors com l’empatia i la motivació al canvi. Tots aquests aspectes són nuclears en l’atenció sanitària i tenen un impacte clar en la salut. El llibre Compassionomics mostra tota l’evidència científica que tenim en el sentit que els professionals sanitaris compassius tenen millors resultats de salut. Podem tenir el millor fàrmac del món, el que cura un cent per cent, però si el pacient no confia en el professional que l’hi prescriu i, per tant, no se’l pren, l’eficàcia passa a ser del zero per cent. Sabem, per tant, que els professionals empàtics i compassius aconsegueixen induir canvis saludables en major mesura i que són els que més bons resultats oncològics obtenen.
En els darrers anys s’han prioritzat molt les competències tècniques.
Sí, i ens venen anys de futur que seran molt interessants a causa de la digitalització de la medicina. Hi ha coses que ara valorem, com gestionar una gran càrrega d’informació i de dades, que les faran les intel·ligències artificials, mentre que el que realment ens aportarà valor serà que siguem bons amb el fet de raonar sobre aquestes dades, entendre el món de les persones que atenem i acompanyar-les a decidir, i aquí s’hi arriba amb el high touch. Hem de posar encara més valor en allò que considerem que és valuós. Hi ha un altre gran àmbit que són les situacions a la vida a les quals la tecnologia no donarà resposta i en què l’única cosa que podrem fer és acompanyar, i acompanyar d’una determinada manera. Davant de la mort d’un fill o d’una situació de final de vida, no hi ha respostes tècniques que valguin. Però no és només aleshores quan el high touch és important, sinó que és en tot el procés. En aquest sentit, considero que estem en una reemergència de la dimensió espiritual i del seu abordatge. Cada vegada en podem parlar més sense vergonya. La dimensió espiritual és una dimensió humana i, com a tal, la tenim tots, siguem o no religiosos. Precisament, som les persones que venim d’una construcció religiosa les que hem de defensar, per als qui no la tenen, que rebin un acompanyament espiritual respectuós amb les seves creences o manca de creences. Atenem persones en moments que no són biològics, sinó biogràfics i, que per tant, tenen una dimensió espiritual. Néixer, emmalaltir o morir no són fets biològics, sinó biogràfics.
Morim massa als hospitals?
Quan m’ho plantejo, no tinc clar que vulgui morir a casa, perquè no m’agradaria imposar a la meva família la meva forma de morir. Morir és un fet comunitari. Per tant, per mi mateixa, si veiem com a família que la millor opció és l’hospital, doncs serà l’hospital. Tenim molt a fer en el tema del morir. Els professionals sanitaris hem d’estar molt formats per acompanyar a morir o per afrontar la mort i el dol. No pot ser que durant tot un grau no es parli de la mort i que una infermera es trobi la seva primera mort fent pràctiques, sense cap contacte previ. El high touch també permet formació en situacions d’alt impacte emocional o, com jo dic, d’ètica a flor de pell.
La Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna engloba Infermeria, Fisioteràpia, Nutrició, Farmàcia conjuntament amb IQS, alhora que col·labora amb el Grau en Enginyeria de la Salut de La Salle. Quan començareu a formar metges?
En una facultat de Salut, la Medicina hi té també el seu encaix i ja hi estem treballant. Totes les professions de la salut seran molt necessàries en el present i en futur. La nostra societat té dues crisis urgents que cal afrontar: l’envelliment i la salut mental. Ara ja tenim un problema amb l’envelliment, que serà enorme amb l’elderly boom, l’envelliment de la generació del baby boom. Tindrem una gran necessitat de professionals de la cura, així com de profesisonals per un envelliment saludable, cosa que es tradueix en una bona nutrició, un bon maneig de les cures, l’esport, l’ús correcte dels fàrmacs, però també l’educació, la cultura, la socialització i la dimensió espiritual. Sabem que hi ha una època de l’envelliment en què necessitarem unes elevades cures però hem d’intentar que arribi tan tard com sigui possible. En les properes dècades hem d’enfocar-nos molt en l’envelliment saludable, perquè així reduirem el període de cures elevades. Com a societat hem d’assumir aquest repte però anem tard.
“La nostra societat té dues crisis urgents que cal afrontar: l’envelliment i la salut mental”
Anem tard també amb la crisi relacionada amb la salut mental, que va esclatar durant el confinament?
Jo que em dedico a salut mental infantil, ja abans de la pandèmia, veia com cada any pujava el nombre de pacients derivats. Amb la pandèmia esclata i podem dir que la salut mental surt de l’armari. Totes dues crisis —la salut mental i l’envelliment— estan molt vinculades al high touch. No necessitem més tecnologia per tenir nens saludables, ni totes les qüestions relacionades amb la salut mental han de ser abordades des de la psiquiatria. Hem d’actuar abans que les persones es trenquin i enfocar-nos molt amb allò que fa que un nen creixi sa mentalment. Necessitem més professionals i recursos per abordar la crisi en salut mental, però també necessitem construir una societat més saludable, i els professionals (de diferent àmbit) tenen un paper rellevant en l’acompanyament a les famílies. De la mateixa manera que parlem d’envelliment saludable també ho hem de fer d’infància saludable.
Aquestes crisis demanen una reflexió més profunda que afecta l’actual modus vivendi i els valors imperants a la nostra societat?
Com a societat hem canviat molt i molt ràpidament. Han canviat les famílies, la forma de relacionar-nos, l’escola, la implementació tecnològica. És el conjunt acumulat de canvis el que produeix l’impacte en les persones. Per això hi ha d’haver professionals que investiguin i acompanyin. Les famílies estan molt més soles amb la criança dels fills. Abans hi havia una família i una comunitat extensa, de manera que la criança no depenia només de la parella. Ningú no es desenvolupa com a persona sense els altres. Desenvolupar-nos com a adults sans, mentalment i físicament, és un procés no garantit per la nostra herència genètica. Hi ha un període en què molta part d’allò que serem depèn que s’hi hagin posat les peces correctes i en la nostra societat no garantim aquestes peces en molts dels nostres nens, per això es trenquen amb més facilitat. A diferència d’altres espècies, els humans som molt dependents de la interacció per al nostre desenvolupament i al llarg de la nostra vida tindrem molts períodes de vulnerabilitat en què necessitarem els altres i, al final de la vida, necessitarem ser cuidats.
“Hi ha un període en què molta part d’allò que serem depèn que s’hi hagin posat les peces correctes i en la nostra societat no garantim aquestes peces en molts dels nostres nens, per això es trenquen amb més facilitat”
Tenim una societat massa individualista?
En bioètica hem parlat molt del dret de les persones i de l’autonomia, però ens hem oblidat que les persones som éssers antropològicament i ontològicament relacionals. Per tant, des del meu punt de vista, el problema és que hem fonamentat la bioètica occidental, molt vinculada a aquesta societat individualista, en una antropologia filosòfica que a allò que dona valor és a l’autonomia i a l’individu, que és falsa, o parcialment falsa, perquè sí que tothom vol prendre les seves decisions però ser humà és conviure entre aquest anhel d’autonomia i aquest respecte a la relació.
“Ser humà és conviure entre aquest anhel d’autonomia i aquest respecte a la relació”
Catalunya es caracteritza per la col·laboració público-privada en àmbits essencials com l’ensenyament o la salut. Quina és la importància d’aquest tarannà?
Construir una societat forta requereix la implicació d’elements molt diferents: públic, privat i privat sense ànim de lucre, on se situen la majoria d’entitats de l’Església. En aquest sentit, la societat catalana té una tradició en l’àmbit de la salut que no es dona en altres comunitats autònomes. La societat catalana té una part important de la sanitat concertada perquè respecta el teixit que ja existia i el posa en joc, i jo crec que és un model d’èxit, i aquest és el model a defensar. Crec que com més agents hi hagi en un territori, més potent és aquest territori. Així mateix, cal destacar que Barcelona ha de ser poder ser un pol d’atracció d’estudiant internacional en l’àmbit de la salut.
