Arcadi Oliveres ha mort aquest dimarts de Pasqua (6 d’abril) a Sant Cugat del Vallès, als 75 anys d’edat. Aquest economista i activista, incansable lluitador per la pau i la no violència, ens deixa poc més de dos mesos després que li fos diagnosticada una malaltia terminal irreversible. Entre nombroses tasques de compromís social i amb els drets humans, va treballar els anys 70 en diverses causes pacifistes i pacificadores, com també en la reivindicació de destinar als països pobres, des de l’Estat espanyol, un 0,7 per cent del Producte Interior Brut. Des dels anys 80, va ser membre de Justícia i Pau, entitat que va presidir a nivell d’Espanya entre el 2000 i el 2003. També va ser president de l’entitat a Barcelona, des de la mort de Joan Gomis el 2001 fins al 2014, quan va ser substituït per Eudald Vendrell. Aquest home directe, transparent i sobretot defensor de la pau i l’eliminació de les armes deixa un immens llegat de senzillesa, proximitat i amistat en l’àmbit de l’Església, les organitzacions de defensa dels drets humans i la societat en general. A nivell polític, Arcadi Oliveres sempre defensava “una esquerra propera al socialisme real, però no entesa de manera excloent, sinó integradora de totes les sensibilitats”.

Entre les innombrables anècdotes que ha protagonitzat aquest economista i activista durant la seva vida, destaquem que va participar setmanalment en una tertúlia matinal de Ràdio Estel que anomenàvem simpàticament “dels arbres”, amb ell (Arcadi Oliveres) acompanyat per Francina Alsina i Josep Maria Nogué (Oliveres, Alzina i Noguer). Fins i tot recordem una profecia que va fer quan la nostra emissora va entrevistar-lo a l’abril de 2005, quan acabava de morir Joan Pau II. En preguntar-li l’entrevistador qui voldria que fos el nou Papa, va respondre això: “M’agradaria que fos Jorge Mario Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires. Tinc molt bones referències d’ell però, entre tots els elogis, només el fet que es desplaça regularment en Metro per la ciutat ja és un indicador clar de pastor proper”. En aquella elecció, Bergoglio no va ser elegit, però sí 8 anys després. A més d’aquests dos fets, Arcadi Oliveres mostrava un gran esperit de servei quan li demanàvem participar en espais radiofònics o reflexions per al setmanari Catalunya Cristiana. Fins i tot tenia el detall d’ajudar-nos a netejar la taula de l’estudi quan acabàvem. A banda de tot això, sempre combinava la contundència a l’hora de denunciar, per exemple, “delictes financers” i “polítics en actius que són autèntics criminals de guerra”, amb la pau que sempre respirava en les seves anàlisis sobre el món. Ens deixa un home íntegre, amb gran capacitat de bastir ponts i de defensar una globalització justa.

Arcadi Oliveres va néixer al barri de l’Eixample de Barcelona el 27 de novembre de 1945. Després d’estudiar a l’Escola Pia del carrer Diputació, on va tenir de professors Lluís Maria Xirinacs, Octavi Fullat i Francesc Botey, entre d’altres, va ser membre del moviment escolta en un agrupament de Minyons (1962-1966). Va entrar a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on va destacar pel seu compromís en defensa de la democràcia i les llibertats polítiques en plena dictadura franquista. L’any 1966 es va implicar molt activament en el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona (SDEUB), i va participar en la Caputxinada, el març de 1966. Va obtenir el títol de llicenciat en Ciències Econòmiques l’any 1968. El maig del mateix any fou processat pel Tribunal d’Ordre Públic i jutjat per reunió clandestina, però després va quedar absolt gràcies als informes favorables del degà de la Facultat d’Economia i la defensa de l’advocat Francesc Casares i Potau.

El juliol de 1968, Arcadi Oliveres va començar a treballar al Centre d’Estudis de Desenvolupament Comunitari (CEDEC), des d’on es va dedicar a realitzar diferents estudis sobre desenvolupament econòmic municipal i comarcal. L’any 1969, per motius personals, va assumir la direcció d’una empresa familiar que, per la crisi, va acabar en fallida i finalment va desaparèixer el 1978. En aquest període de la dècada de 1970, ja es va implicar en diferents activitats en favor de la democràcia i l’autogovern de Catalunya. Concretament va ser membre de l’Assemblea de Catalunya. Va ser fundador, també, de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona. A més, va militar a partir de 1971 en l’organització Cristians pel Socialisme. Des del 1974, va participar en l’organització internacional catòlica Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, de la qual va ser copresident a Catalunya juntament amb Frederic Roda i Àngel Colom, tot fins al 1990. Ja els últims anys del franquisme, Pax Christi i Justícia i Pau van desenvolupar diverses campanyes d’oposició a la pena de mort, buscant la commutació de les penes en les últimes execucions de la dictadura, sobretot les de Jon Paredes Manot «Txiki», Salvador Puig i Antich i altres.

L’any 1977, Arcadi Oliveres va participar en la creació de l’Associació Catalana de Solidaritat i Ajuda al Refugiat (ACSAR), de la qual ha estat membre actiu fins al final. El 1980, va començar a exercir com a professor d’Economia a l’Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell, de la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de llavors fins a a la seva jubilació el 2016, ha continuat treballant com a docent en aquesta universitat. L’any 1993 va obtenir el títol de doctor, amb una tesi sobre “La indústria militar a Espanya”, i va guanyar una plaça com a professor titular del Departament d’Economia Aplicada, amb la qual va donar classes a la Facultat de Ciències Polítiques. L’any 1981, Arcadi va començar a militar en l’organització Justícia i Pau, entitat cristiana de l’arxidiòcesi de Barcelona, dedicada a la promoció dels drets humans i la pau, després de col·laborar en diversos projectes amb, en aquell moment president, Joan Gomis. Va elaborar l’informe sobre la primera Campanya pel 0,7% dedicada a aconseguir que les institucions públiques el destinin a l’ajut al desenvolupament dels països empobrits. Des d’aleshores, ja va formar part sempre d’aquesta entitat, de la qual va ser president a Barcelona i a nivell d’Espanya.

Arcadi Oliveres ha estat casat amb Janine Künzi, amb qui ha tingut quatre fills. Un d’ells, Marcel, va morir el 2011 també d’una malaltia irreversible quan només tenia 28 anys. El comiat va ser un cant a la vida i al diàleg entre sensibilitats socials i religioses. En la seva vida d’activista per la justícia social, ha participat en un seguit de campanyes i projectes per la pau, contra la guerra, a favor de l’objecció fiscal per frenar la despesa militar i moltes altres. Va ser fins i tot mediador a les tancades d’immigrants que hi va haver en diverses esglésies de Barcelona a principis de l’any 2001, alhora que va fer el seguiment dels processos de regularització fruit dels acords entre l’Administració i els tancats. Ha desenvolupat, d’altra banda, una gran activitat com a conferenciant arreu del territori català, a l’Estat espanyol i en moltes poblacions europees. Entre les seves nombroses presències en mitjans de comunicació, destaca el vincle que mantenia amb Ràdio Estel, gairebé des de l’inici de la nostra cadena, com també amb el setmanari Catalunya Cristiana, on havia escrit i havia estat entrevistat moltes vegades. També ha participat en més de 60 llibres o publicacions.

El seu activisme es va expressar, ja més recentment en les mobilitzacions del 15-M l’any 2011, amb els “indignats”. La vida i el missatge d’Arcadi Oliveres es va explicar fins i tot en una pel·lícula, promoguda per Justícia i Pau i la productora Únicamente Severo. Es va estrenar a la primavera de 2012. El 10 d’abril de 2013, juntament amb Teresa Forcades, va presentar Procés Constituent a Catalunya, una plataforma de participació política que defensava una Catalunya social i sobirana on la pau i els drets humans predominessin, en un canvi profund. Ha rebut, a més, nombrosos reconeixements públics i premis pel seu compromís social i per la pau. Des dels nostres mitjans, el recordem especialment. La seva finor a l’hora de denunciar les perversions polítiques, socials, econòmiques i de drets humans el portava a combinar moments puntuals d’excitació amb la seva permanent personalitat pacífica i tranquil·litzadora. Al Cel Sigui, Arcadi! Fins sempre!