Charles-Eugène Magnin, que va entrar a la Comunitat de Taizé el 1958, va morir a Taizé la nit del 3 al 4 de desembre del 2024, arran d’una llarga malaltia, als 86 anys. La celebració d’acció de gràcies per la seva vida tindrà lloc el dilluns 9 de desembre, a les 15.00, a l’església de la Reconciliació de Taizé.
Va néixer a Suïssa, l’any 1938, a Saint-Sulpice, al cantó de Neuchâtel. Com a jove estudiant de teologia a Neuchâtel, es va incorporar a la Comunitat de Taizé el 1958. Continuant els seus estudis teològics mentre vivia entre Taizé i Neuchâtel, va col·laborar en la recerca del seu professor Jean-Louis Leuba sobre els concilis ecumènics en el pensament dels reformadors. L’any 1961 es va establir a Taizé i es va comprometre amb la comunitat durant la resta de la seva vida. L’any 1962, va marxar de pràctiques durant mig any a la parròquia de la col·legiata de Neuchâtel, abans de ser consagrat pastor el 1963 a Le Locle.
Des de la seva arribada a Taizé, va assistir com a secretari el germà Roger fins a la seva mort l’any 2005. Va acompanyar el prior de Taizé durant les sessions del Concili Vaticà II, així com en les visites anuals als papes Pau VI i Joan Pau II. Amb el germà Roger i un equip intercontinental de joves, va viure a Calcuta, Hong Kong, Nairobi i Temuco a finals dels anys setanta i va col·laborar en la redacció de les cartes escrites en aquestes ocasions per ser meditades i comentades durant les trobades de Taizé.
Era la «memòria viva» de Taizé. Del 2011 al 2023, va editar els deu volums de la col·lecció «Els escrits del germà Roger, fundador de Taizé». En els darrers anys de la seva vida, lluitant contra la malaltia, va continuar investint-se plenament en la vida de la comunitat. Va participar en l’acollida de refugiats yazidis, va treballar al jardí d’herbes aromàtiques i al taller d’infusions i va acompanyar la publicació del llibre Through the Iron Courtain («A través del teló de ferro»), que relata els vincles de Taizé amb els cristians dels països de l’Europa de l’Est.
Al llarg de la seva vida a Taizé, va exercir el ministeri d’acompanyament per als qui venien a fer retirs en silenci, pels voluntaris i pels germans de la comunitat. El germà Charles-Eugène tenia un do per encoratjar els altres. El seu cos estava cansat per la malaltia, però el seu esperit es mantingué atent fins a l’últim dia de la seva vida. El seu coneixement incomparable de la història de Taizé no estava tenyit de cap nostàlgia i s’implicava totalment en cada una de les noves etapes que la comunitat estava cridada a superar.
