Jesús Renau Manent, SJ, ha mort el 16 de desembre del 2023, als 89 anys. En diversos medis s’ha remarcat el seu optimisme, la seva capacitat intel·lectual (xerrades i publicacions) i la gran empatia i lucidesa en l’acompanyament personal.
Hem viscut junts els darrers deu anys al barri de la Salut Alta de Badalona. Comunitat d’Inserció que ell mateix havia impulsat essent provincial, a petició del bisbe Joan Carrera. Vivíem tres jesuïtes en un pis de cinquanta-dos metres quadrats, en un bloc de nou plantes i vint-i-set veïns.
Barri obrer força deixat i empobrit, molta immigració, pluralitat de cultures i creences, amb més coexistència que convivència. Precarietat urbanística i de serveis socials, alt índex d’atur i droga, okupacions, inhumans desnonaments de famílies amb fills… En Jesús s’hi trobava com peix a l’aigua. Era un veí més, com ho va ser abans al Bon Pastor i a Hostafrancs. Molt estimat a la comunitat cristiana del barri. Cada matí sortia a treballar a Barcelona, a Cristianisme i Justícia i al Casal Loiola.
Pels càrrecs desenvolupats, va tractar amb persones de totes les classes socials, però sempre des d’una opció pels mes pobres. Essent director del Col·legi de Casp, vivia al Bon Pastor i arribava cada dia una hora abans per posar-se al dia dels assumptes pendents i esperar la entrada d’alumnes i professors amb total disponibilitat. Va ser també director espiritual del Seminari interdiocesà.
Senzill de gustos, auster de vida amb conversa interessant assegurada, sempre agraït, feia la convivència fàcil i la missió, alegre. He admirat la seva avidesa intel·lectual i capacitat de treball.
Lector empedreït malgrat la deficiència visual, havia llegit tres vegades la cristologia del J. Moingt. Unes setmanes abans de morir encara llegia Selecciones de Teologia, que ell havia fundat amb altres companys jesuïtes l’any 1962.
Era peça clau en les trobades de religiosos i religioses de la zona, amb eucaristia domèstica i sopar senzill i distès; hi despuntava per les homilies i el sentit de l’humor. Estimava la vida, gaudia de l’amistat. Jo li admirava la creativitat literària. Durant més de deu anys, va enviar a 1.500 receptors la “pregària virtual”, retratant fets de la vida diària, amb alguna reflexió espiritual. D’això en va editar un llibre.
Els dos darrers anys passats a la infermeria també es va dedicar a acompanyar els jesuïtes malalts, els donava plàtiques espirituals i els acompanyava al morir.
El papa Francesc parla dels “sants de la porta del costat”, d’aquells que viuen prop de nosaltres i són un reflex de la presència de Déu. Dono gràcies per haver-lo tingut de superior i de company.
