“La sala, austera, una taula gran, mostres d’humitat a les parets, una prestatgeria i setze cadires de sis pares diferents, la més antiga cronològicament, potser de molt abans de fundar-se la parròquia fa més de cinquanta anys.” Així descrivia l’estança de la rectoria on em va rebre mossèn Joan Cuadrench i Aragonès el març del 2013 quan el vaig entrevistar, en el que seria, com al final de la pel·lícula Casablanca, el “principi d’una llarga amistat”.

Mossèn Joan ha estat el primer sacerdot de l’Església catalana a morir de coronavirus. Ha mort el 20 de març. Tenia 77 anys, continuava al peu del canó, sent rector, des del 2001, de la parròquia de Sant Sebastià i també de la de Santa Magdalena des del 2013.

Havia arribat a Nou Barris després d’haver exercit sempre en parròquies humils de barris obrers, començant per Can Palet, a Terrassa; després passaria per Badalona, als barris de Pomar i de Llefià. Sempre se sentia arrelat als barris on estava i no li agradava gaire sortir-ne, malgrat que va ser arxiprest de Trinitat-Roquetes i entre 2012 i 2018 vicari episcopal de zona, encarregant-se, a part del seu arxiprestat, dels de Sant Andreu, Poblenou i Provençals.

Solidari i molt preocupat de sempre no només de l’espiritualitat, sinó també per les necessitats dels seus feligresos, en un punt àlgid com després de la crisi de 2008, quan la situació del repartiment d’aliments va començar a ser un problema seriós, no content amb els repartiments de bosses, va impulsar la iniciativa del primer banc d’aliments a manera de supermercat, evitant les cues de repartiment i vetllant per la dignitat de les persones.

A l’entrevista em deia: “Nosaltres fem això perquè toca fer-ho, perquè Jesús ens va encomanar que ens preocupéssim dels pobres, ho diu l’Evangeli i forma part de l’ADN de l’Església. Sabem que no ho podem arreglar tot però fem tot el que podem“, i ho va repetir diverses vegades “la solidaritat forma part de l’ADN de l’Església”.

Home actiu i resolutiu, molt estimat dels seus veïns fossin o no feligresos, confessava que es trobava bé entre la gent. Sempre enfeinat no li restava temps per al lleure, encara que li agradava molt llegir o escoltar música i en els darrers anys s’havia aficionat al món casteller, perquè admirava el que té de feina conjunta i en equip.

Aquell dia de l’entrevista, ja drets al portal i mentre ens acomiadàvem, com aquell qui diu un secret, em va xiuxejar, gairebé a cau d’orella, que quan podia tenia el seu racó on fugir furtivament alguna estona. Em va dir: “M’agrada tant anar al meu poble, jo soc de Gràcia.”