El bisbat de Vic, en l’escaiença dels 150 anys del naixement, vol dedicar tot un any a commemorar el gran “Apòstol del cant sagrat”, l’il·lustre vigatà Mn. Lluís Romeu i Corominas.
N’hi hauria prou amb el Crec en un Déu per justificar la institució de l’”Any Romeu”, inaugurat el dia 21 del mes de juny a la Sala dels Sínodes del Palau Episcopal de Vic i consagrat el diumenge dia 30 del mateix mes amb una missa solemne a la catedral, amb música prevalentment de Mn. Romeu. Altres actes s’aniran programant en el curs de l’any que se li dedica.
Mn. Romeu neix a Vic el dia 23 de juny de 1874. Ja d’infant es farà evident la doble tendència a la pietat i a la música, que estudiarà a Vic mateix amb el mestre Lluís Jordà. Serà ordenat sacerdot el 24 de setembre de 1898 pel bisbe Morgades i romandrà tres anys a Barcelona com a organista de la Bonanova, on perfeccionarà els seus estudis amb els mestres Ribera i Pedrell. És el moment en què, en l’esperit de la “Renaixença”, comença a persuadir-se del valor de la cançó popular i, més endavant, del cant gregorià.
En 1901 guanya les oposicions a mestre de capella de la catedral de Vic. Les obres de joventut encara es ressenten d’aquell estil ampul·lós, hereu d’una música d’església vuitcentista, bé que ja no tan servils a l’estil de l’òpera italiana tan evident en obres com la Missa de les Santes de Mataró. No són precisament aquestes obres, força convencionals i “antiquades” que poden teixir la corona de glòria de Mn. Romeu.
No oblidem que, el 1899 entra a Vic l’auster i savi Torras i Bages, el qual va voler fer una enèrgica aplicació a la diòcesi del motu proprio de Sant Pius X, emanat el 22 de novembre de 1903, amb un ambiciós programa de restauració de la música sagrada, en què posava com a puntals necessaris el retorn al cant gregorià i a la polifonia de l’escola romana de Palestrina, tant per a la música litúrgica com per a la devocional.
Mn. Romeu confessa que “al principi sols creia per la fe (…) però no vaig tardar a creure per la raó; ja era un convençut sincerament de com la cançó popular i el cant gregorià són el sagrat llevat que conté tota la virtut musical, perquè dintre de l’art dels sons, elles són l’única cosa baixada del Cel”, pensament en què sobiranament combregava també el seu mentor, amic i admirador Lluís Millet.
Les obres litúrgiques importants de Mn. Romeu segueixen aquest sanitós criteri. No es tracta tant de citar temes gregorians com d’inspirar-se més aviat en l’esperit de la nostra cançó popular, com ho demostren la Missa del Roser i la immortal Missa de Núria, tan fresca d’un estil que bé en podríem dir “l’estil Romeu”.
Però on assoleix el cim d’aquest estil seu tan personal, posant-hi al servei una deu melòdica que l’Altíssim només concedeix a uns pocs privilegiats, és en aquella “música per als humils” que el bisbe Torras i Bages tant li recomanava, cansat d’escoltar terrabastalls musicals , “tonades d’entreteniment a ritme mundà, en lloc de la fonda excitació de l’esperit que es produeix amb el ritme etern que governa el cant gregorià”.
Aquest connubi entre poeta i músic m’ha fet pensar en una tríada sacerdotal perfecta, i vigatana: Balmes, el pensador; Verdaguer, el poeta; Romeu, el músic
Els reculls de cants marians i eucarístics, el Crec en un Déu, encara ben viu a Catalunya i a les Illes, el Parenostre, Goigs tan bells com els de la Puríssima, amb lletra modèlica del canonge Serra i Esturí, o poemets com El Girasol o El sant nom de Maria, amb lletra del millor Verdaguer, pures joies musicals que interpreten, fins i tot amb un cast lirisme, el contingut altament poètic i àdhuc teològic del príncep dels nostres poetes. Aquest connubi entre poeta i músic m’ha fet pensar en una tríada sacerdotal perfecta, i vigatana: Balmes, el pensador; Verdaguer, el poeta; Romeu, el músic. Bé poden anar de bracet!
Dissortadament, no tot el repertori de Mn. Romeu és apte per a la litúrgia, bé que caldria tornar a cantar sense complexos les misses llatines, o almenys alguna part.
En la Missa del centenari de Balmes ja es va anticipar a un procediment avui amplament practicat: el d’alternar les parts polifòniques amb les immortals melodies del Kyriale. Les músiques devocionals tampoc no són de fàcil aplicació als actuals actes paralitúrgics, degut sobretot a uns textos d’un pietisme superat, amb tots els respectes per a un gegant com Verdaguer. Salvem tot el que es pugui. Potenciem tot el que encara avui pot ésser útil, confiant-ne l’adaptació a mans expertes, com ja s’ha procurat fer en el Cristo venç=Crist vencedor o en la Salve catalana. El Cançoner parroquial dels anys 50 del segle passat, novament editat, fou una obra aleshores altament meritòria i que potser ara demanaria una nova proposta.
Cal salvar sobretot “l’estil Romeu”. Que ho tinguin present els compositors catalans de música d’església. No cal anar a cercar en paratges exòtics o desencarnats allò que tenim, i tan bo, a casa nostra. Tinguem Mn. Romeu, com Millet, Nicolau, Rodamilans, el pare Segarra, com a mestres i guies, i podrem tenir una segona renaixença, que prou convindria.
