Sembla que per fi alguna cosa canvia. La Conselleria d’Ensenyament va decretar una ordre en la qual es prohibeix l’ús del telèfon mòbil a l’escola per part dels alumnes de primària i es demana als alumnes de secundària que el mantinguin en silenci i guardat a les bosses o en algun lloc que s’habiliti a tal efecte.
Hem escoltat grups de pares i mestres comentar, alleugerits, l’encert d’aquesta mesura. Perdoneu l’obvietat i el comentari fàcil. Calia arribar fins aquí?
Hi ha escoles (les que no han renunciat a educar) en les quals els seus mestres fa temps que batallen per aconseguir un espai (no només a primària, també a l’ESO) lliure de mòbils entre els alumnes. Batallen amb els mateixos alumnes i, no poques vegades, amb els pares (gràcies a Déu no tots) que s’enfaden quan retires l’aparell als seus fills per haver-lo usat dins de les dependències escolars.
El que més temo de tot plegat és que hi ha qui ha necessitat d’aquesta ordre de la Conselleria per tal de coaccionar el seu fill o el seu alumne a l’ús del sentit comú. L’altra cara de la moneda de la tirania del “tothom ho fa” que els adolescents saben utilitzar tan bé, és la dels adults que diran “no pots portar el mòbil perquè està prohibit” oblidant que, en educació, una raó pobra o incomplerta vacuna el noi contra el canvi que vols provocar en ell.
A hores d’ara encara hi ha qui demana raons per allunyar els mòbils de les escoles sota la idea que “l’escola no pot deixar el món a fora. Els mòbils formen part del món. El que cal és educar a fer-ne un bon ús”.
A tots aquests ben intencionats caldrà recordar-los que l’escola no és el lloc de les classes pràctiques per ensenyar el bon ús de les eines que la societat ens posa a les mans. L’escola, per molt que s’entestin alguns pedagogs i analistes educatius (als quals caldrà deixar d’escoltar després dels deplorables resultats de l’informe PISA), no és el lloc per ensenyar a fer o el making by doing. No. Essencialment l’escola no és això.
L’escola és el lloc d’ensenyar a pensar i fer-ho de la manera que els infants i joves necessiten. Ensenyant a llegir i a escriure, a escoltar música i cantar-la, a discutir un problema de matemàtiques i veure’n els serrells que el fan interessant per a la pròpia vida, a memoritzar poemes i recitar-los, a construir junts una obra de teatre i descobrir el valor que té conèixer i comprendre el món, tocar-lo amb les mans i deixar-se impactar pel misteri que conté.
No necessitem mestres que entenguin el cervell del nen i alhora sàpiguen quines aplicacions del mòbil poden servir per activar-lo. Necessitem mestres que es mirin els alumnes, que creïn lligams humans allí on no n’hi ha i que permetin, ara sí, al cervell (substrat físic dels afectes i decisions humanes) tenir un lloc des del qual partir, des del qual treballar en la comprensió del significat de les coses. Quan això es dona, reconèixer el mal ús que un fa del mòbil és molt més fàcil.
