Creats per amor i fets per estimar, necessitats de companyia. Vet aquí el misteri de l’amor, la més gran experiència humana i cristiana que ens realitza com a persones i ens dona el goig i la felicitat de viure. Déu ens ha creat perquè ens estima i hem estat fets per estimar, per vèncer la soledat i gaudir de companyia. Ja, als inicis de la Bíblia, Déu diu: “No és bo que l’home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat” (Gn 2,18). L’ajuda arriba com a projecte d’igualtat i de complementarietat entre l’home i la dona. Acaba la soledat, neix la companyia.

Deixem que intervengui l’amor, que és la raó de fons d’aquesta companyia. Enmig de tantes accepcions que donem a la paraula “amor”, no obstant això, diu Benet XVI, que “en tota aquesta multiplicitat de significats destaca, com a arquetip per excel·lència, l’amor entre l’home i la dona, en el qual intervenen inseparablement el cos i l’ànima, i en el qual s’obre en l’ésser humà una promesa de felicitat que sembla irresistible, en comparació del qual empal·lideixen, a primera vista, tots els altres tipus d’amor” (DCE 2).

El papa Francesc comenta que “Jesús, en la seva reflexió sobre el matrimoni ens remet al Gènesi, on apareix un admirable retrat de la parella amb detalls lluminosos: la inquietud de l’home que cerca ‘una ajuda que li faci costat’, capaç de resoldre aquesta solitud que el pertorba i que no és aplacada per la proximitat dels animals i de totes les coses creades. És el trobament amb un rostre, amb un ‘tu’ que reflecteix l’amor diví” (AL 12). Acabarà dient que “d’aquest trobament, que guareix la solitud, en sorgeixen la generació i la família. Aquest és l’altre detall a destacar” (AL 13).