Ni el progressisme que s’adapta al món, ni el tradicionalisme que enyora un món passat són proves d’amor, sinó d’infidelitat (papa Francesc, als 60 anys del Concili Vaticà II).

Els grans canvis, de vegades inesperats, són el que més pot influir perquè al nostre viatge puguem desviar-nos a dreta o esquerra. Una tempesta, un accident, una carretera tallada per obres, i mil coses més, ens poden obligar a prendre altres direccions en un moment donat. Una cosa que també ens pot treure del nostre objectiu o fita són les nostres pròpies faltes d’atenció. Una distracció, com contemplar massa el paisatge, pot no deixar-nos veure les indicacions i fer-nos desviar de la direcció on anem.

Desviar-se de vegades pot resultar inevitable, però no deixa de ser una cosa puntual o obligada. El que no ha de passar és que perdem el rumb i no ho percebem, que no reaccionem i ens aturem per reorientar-nos i reprendre el camí correcte, no a dreta ni a esquerra, sinó recte.

La Bíblia, a la paraula “dreta” no li dona cap sentit polític ni conservador, sinó un sentit de rectitud, de justícia i de dret.

Si Jesús és el Camí, serà bo recordar que mai no va ser el messies polític que tots esperaven. Posar els ulls en Ell és el que sempre ha d’orientar-nos davant de tota desviació possible i humana. Ell, amb els ulls i el cor posats al seu Pare, va saber estimar i comportar-se entre zelotes i publicans, entre jueus i samaritans.

Així, doncs, sortim a trobar-lo fora del campament, carregats amb el seu oprobi (He 13,13).