Sempre m’ha agradat aquest salm, perquè, com en un munt d’ells, m’hi sento reflectida. Però hi ha moments a la vida que aquestes paraules es fan més evidents.

Dia del Cor de Jesús, un divendres de juny. Cap el vespre, al pati d’entrada de l’església de Santa Anna, davant del Jesus Homeless —el Jesús sensesostre que dorm en un banc davant la porta com a símbol dels acollits que diàriament omplen les taules del claustre gòtic—, un grapat de cadires ocupades pels feligresos que s’apleguen a l’entorn de l’escultura de l’artista canadenc que va voler acostar Jesús als sense sostre amb aquesta imatge poc habitual d’un Jesús captaire, pobre, dormint a la intempèrie, com els nostres amics de Santa Anna. 

Silenci, poemes, coral de Gòspel, tot al voltant del Jesús que ens rep dia rere dia en el seu banc simbòlic, on representa tots els nostres amics sense sostre que sovint tenen els bancs per llit, i els carrers per casa. I jo allà, enmig de tots aquests amics, pregant al Déu humiliat fins a assemblar-se a un dels marginats per una societat que valora el que es té molt més que hom és. Com pot ser que davant d’aquest Crist captaire i sense sostre, envoltada d’amics que així l’estimem i l’abracem, em senti tan feliç i evoqui en el meu interior aquest Salm 15, “ningú com Vós no em fa feliç”?

I crec que la resposta és Santa Anna i tots els voluntaris i voluntàries, tots els acollits i acollides que dia rere dia convivim, ens estimem, compartim i fins i tot preguem junts… formant una gran família que ens uneix a tots.

Si algú no acaba d’entendre la meva alegria recitant aquest verset del Salm 15, no ha entès encara el que és estimar…