Em vaig passar totes les quaresmes de la meva infantesa, adolescència i joventut cantant amb un sentit de contrició quasi malaltís: “Perdona a tu pueblo, Señor… No estés eternamente enojado.”

Està clar que la cosa venia de molt més lluny. Ja que al parvulari entràvem a la capella en filera i cantant: “Vamos niños, al Sagrario, que Jesús llorando está, pero en viendo tantos niños, muy contento se pondrá”.

Aquesta vulnerabilitat de Déu davant el nostre terrible pecat ens desconsolava, almenys a mi –sempre he estat molt sensible a l’amor i la frustració en les relacions humanes- i m’angoixava massa. Sempre que em sentia culpable per alguna entremaliadura –i era propensa a elles i a enrabiades momentànies- ho passava prou malament i encara empitjorava la meva situació vulnerable en sentir que estava “ferint” el mateix Déu a qui, des de petita  jo estimava molt en la persona de Jesús, amb un fervor infantil primer i adolescent més tard.

I, amb aquest “handicap” vaig arribar a la meva joventut en aquells anys en els quals la predicació dels capellans anava sempre unida a la reprovació de les nostres faltes i mancances o debilitats més que a la misericòrdia de Déu i el seu amor compassiu. Això va ser la causa que la meva consciència de pecat i de culpa anés creixent alhora que creixia també el meu desig d’agradar i estimar Déu en la Persona de Jesús, de la qual, d’altra banda, em sentia cada vegada més enamorada.

Desvetllo aquesta situació personal perquè n’estic segura: no poques persones –en especial dones- de la meva edat han viscut aquest sentit moral com el nucli de la seva vida espiritual, centrat més en el “jo pecador” que en el “Pare” de la misericòrdia.

Ara, a propòsit de la Quaresma i del seu sentit de camí vers la Pasqua, m’agrada haver-me topat amb un llibre de la pastora protestant Nadia Bolz-Weber –Sants accidentals– amb un subtítol que ho esclareix tot: Trobant Déu en les persones equivocades.

Confesso que no ha estat una novetat per a mi –gràcies a Déu ja alliberada d’aquells enrenous del nacionalcatolicisme- sinó una confirmació del que he anant aprenent a través dels anys i l’amistat amb Jesús, alimentada per l’oració diària. I, sobretot –he de confessar-ho- per les experiències meravelloses  que he viscut a prop de moltes d’aquestes “persones equivocades”. En especial aquelles amb les quals vaig conviure i acompanyar fins a la mort en els anys terribles de la sida com a conseqüència de la droga dura injectada sense precaucions.

Només vull acabar aquestes línies animant-nos mútuament a arribar a la Pasqua amb aquest sentiment de gratitud que dona el saber que no és el nostre pecat i la nostra debilitat el que centra aquesta època quaresmal, sinó la misericòrdia de Déu que excedeix en molt qualsevol de les nostres debilitats.

Una d’aquestes lliçons l’acabo de rebre en conèixer el passat d’algú que només m’havia mostrat la part de llum que Déu li va regalar en els últims dies de la seva vida i que, encara que més curta en el temps, superava la llarga etapa, per a mi desconeguda, d’una vida de “persona equivocada”.