Vam arribar ara fa 26 anys al carrer de la Cera del Raval, després d’un recés al monestir de les Benetes de Montserrat, per fer juntes, les quatre germanes teresianes destinades a aquest racó meravellós de Barcelona, el Projecte Comunitari que deixés ben clar la nostra manera de viure el carisma teresià enmig dels més desvalguts. Eren temps difícils aquells, quan la sida –conseqüència sovint dels problemes derivats de l’heroïna- era una pandèmia de la qual es parlava poc, se’n fugia molt i reclamava molta dedicació i amor fratern.
Contemplant les dues fotos de la primera i l’última comunitat que hem passat pel carrer de la Cera, es veu clarament que jo, Viqui Molins, soc l’única supervivent, la que ha viscut els 25 anys un rere l’altre amb tota la riquesa que m’ha pogut regalar la vida comunitària a les fronteres, el meu carisma teresià viscut entre els desvalguts, la riquesa d’un barri amb diversitat de tot tipus, i unes germanes que al llarg de 25 anys han fet possible molts miracles d’amor i fraternitat.
Corella, Viqui Molins, Ana Royo.
Carmen Villaba, laica unida a la comunitat, Pilar Rodríguez Briz.
Des del començament, després que, en tornar d’una experiència a Nicaragua, jo demanés als superiors de la meva congregació un canvi de vida i de lloc –de Ganduxer al Raval-, de la vida als col·legis o a l’Editorial STJ, que jo dirigia, a la inserció entre la gent més marginada en aquell moment, des del començament, dic, vam veure molt clar que no volíem tenir una obra pròpia, sinó ajudar en tot allò que es visqués al barri, atentes als signes dels temps i a les necessitats que en cada moment ens reclamessin. I així ho hem viscut d’aleshores ençà.
Potser ha estat això el que més ens ha enriquit i el que ens ha fet viure amb més gent, conviure amb més associacions i participar amb més projectes, fins a aquest moment.
I és ara, quan la comunitat diem adeu al barri que ens ha permès viure la meravellosa tasca que ens ha marcat i que estimem com a cosa nostra, quan volem donar raó d’aquest comiat a tants i tants amics que tenim. I ho fem des de Catalunya Cristiana, una revista que ens uneix a molts.
Tots som conscients de la manca de vocacions a la vida consagrada que estem patint a Europa. Són també signes dels temps i responen a una sèrie de raons que no és el moment ni el lloc d’analitzar. Només m’agradaria posar en consideració dels que em llegeixen aquesta realitat: si a les dècades dels 50, 60 i gairebé 70, el nostre noviciat, com el de moltes congregacions d’ensenyament, es nodria de l’alumnat, i arribàvem a ser 150 novícies, podem imaginar quina edat tenim les que hem sobreviscut i ara som la immensa majoria de germanes. Els noviciats d’Europa han anant minvant fins al moment actual en què, per exemple a Espanya, no en tenim cap.
Les “joves” de la nostra congregació a Europa tenen quaranta i cinquanta anys i només alguna, trenta. Com han de poder ocupar tots els llocs que s’havien anat creant en l’època d’esplendor vocacional? Necessàriament hem anat deixant llocs per falta de personal.
Com han de poder ocupar tots els llocs que s’havien anat creant en l’època d’esplendor vocacional? Necessàriament hem anat deixant llocs per falta de personal
La mitjana de les tres de la nostra comunitat és de 80 anys i alguna amb necessitats tan elementals com un ascensor…
En aquest moment, els superiors no troben el relleu necessari i han hagut de prendre una decisió. Per sort el nostre pis passarà a formar part dels “pisos d’oportunitat” de Missatgers de la Pau Catalunya que pertanyen a l’Hospital de Campanya de Santa Anna, on estem molt compromeses. I dues de nosaltres, des de la nova residència a la barriada de Gràcia, podrem continuar treballant-hi.
Per això dic que no és un comiat per sempre. No sabem els camins de Déu ni els canvis que es poden donar.
Una cosa és ben clara: la implicació d’un laïcat des del Concili Vaticà II i, tant de bo reforçat ara per la “sinodalitat”, és un signe dels temps i una esperança per a totes les obres que fa anys estaven més dirigides per les congregacions religioses.
La implicació del laïcat és un signe dels temps i una esperança per a totes les obres que fa anys estaven més dirigides per les congregacions religioses
El que sí que tinc clar és que mai deixarà de tenir una valor evangèlic la consagració a Déu en el celibat pel Regne de Déu. I diré amb Jesús: “Qui tingui oïdes per entendre, que ho senti”.
