A les vuit del matí, Sebastià Aupí comença el seu servei com a capellà d’hospital. És el coordinador del Servei d’Acompanyament Espiritual i Assistència Religiosa de l’Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona i del Parc Hospitalari Martí i Julià de Salt. També és el delegat de Pastoral de la Salut de la diòcesi de Girona. Com tot el personal sanitari, mossèn Aupí ha vist com la pandèmia del Covid-19 l’obligava a respondre a una nova malaltia per a la qual ningú no estava preparat. En aquest sentit, ha redescobert la importància de la comunió espiritual: “L’espiritualitat del centurió és una bona brúixola per al capellà que està en un hospital.”
Com ha canviat la seva tasca arran de la pandèmia provocada pel Covid-19?
Un dels canvis més importants és el que ha afectat al funcionament mateix de l’hospital. El Josep Trueta de Girona s’ha hagut de reestructurar en UCIS, Pneumologia i Medicina Interna, i les casuístiques han estat molt centrades en situacions de gran vulnerabilitat i final de vida. Des de fa un mes, davant l’embat de la Covid-19, hem hagut de canviar les maneres clàssiques de fer, també en l’assistència sacramental i les visites personals. En els primers moments vam fer un acompanyament a través del telèfon o de la tauleta, mentre que ara, de manera molt cautelosa, tornem a fer-nos presents a les habitacions. Un fet molt positiu en l’àmbit assistencial és el treball transversal. Als hospitals Trueta i Santa Caterina treballo conjuntament amb psicòlegs i psiquiatres per respondre a les necessitats emocionals de professionals, famílies i malalts. És un treball de complementarietat molt positiu.
Especialment en aquest moment, quina és la importància de la figura del capellà d’hospital?
Col·legues de l’àmbit sanitari, pacients i famílies, tothom sap que el capellà és una orella disposada a no jutjar. Estem en una situació en què ens sentim tan vulnerables que en moltes ocasions ens fa por expressar-nos tal com som, perquè no sabem si la persona que tenim davant ens entendrà. El meu rol com a capellà és aquesta orella que escolta, no jutja, acull i sobretot transmet l’esperança que ens en sortirem i que en traurem aprenentatges positius. És cert que l’impacte de la pandèmia ha estat violent, però la resposta de la societat i el comportament dels companys sanitaris han estat espectaculars.
Quines són les necessitats emocionals i espirituals de les persones que acompanya?
La primera necessitat compartida pels professionals, els malalts i els familiars és combatre la soledat. Tothom vol sentir la proximitat d’algú que pensa en ells. Des del punt de vista espiritual, cal combatre sentiments que afloren de culpabilitat de vida passada. Coses que han quedat a l’inconscient i que en moments de gran vulnerabilitat ressorgeixen com si fossin la causa de la situació actual. Aleshores, has d’intentar alleugerir la culpa i fer sentir la bondat i la misericòrdia de Déu; ajudar la persona a rellegir la seva vida sentint-se estimada.
Com ha hagut de reorientar la pràctica sacramental i de contacte físic?
Certament que tenim dificultats amb la pràctica religiosa comuna, perquè aquests dies hem hagut de reorientar comportaments com la unció dels malalts o el fet de donar la comunió. Has d’emprar fórmules que tenen la mateixa càrrega de comunió com la pregària espiritual o el viàtic. Un text que m’ajuda molt en la pregària és el testimoni de fe del centurió: “Senyor, no soc digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima.” L’espiritualitat del centurió és una bona brúixola per al capellà que està en un hospital. No et pots permetre el contacte físic però sí l’escalf de la paraula.
A través de la mirada, de la veu, es pot transmetre molta tendresa?
Quan entres a l’habitació d’una persona malalta de covid-19 ho fas cobert de dalt a baix, i l’única cosa que pots transmetre és la mirada. Per això és molt important que sigui una mirada de calma, que transmeti pau; que no miri la persona malalta com si fos un perill, sinó buscant establir-hi una relació de confiança. M’he adonat que aquests dies també m’han servit per reeducar la mirada. Després, la paraula acaba d’arrodonir-ho.
On troba el suport espiritual i emocional per afrontar aquest temps de dificultat extrema?
La pregària del vespre, les completes, és el millor moment del dia. Al començament de la pandèmia el vivia amb molt de neguit, però cada vegada el visc amb més agraïment pels aprenentatges positius i les persones que m’he anat trobant. També trobo suport en el director espiritual; poder-li trucar em va molt bé. També és molt important l’estona compartida amb l’equip del Trueta i del Santa Caterina en què expressem totes les nostres vivències. I també l’escalf que rebo de les parròquies. Hi ha dies que em deixen el dinar a casa perquè saben que arribo molt cansat. És un moment estrany però és un moment que com a capellà sento gran estima, encara que sento que no faig tot el que hauria de fer. Soc rector de deu parròquies del bisbat de Girona però malauradament aquests dies els tinc força abandonats.
Quin ha estat el moment més difícil?
Un moment dur és quan els companys sanitaris t’expressen els seus neguits però tu no tens la paraula per confortar-los. L’únic que pots fer és parar les orelles perquè hi aboquin les seves pors i neguits. Ells valoren que, malgrat que no tinc totes les respostes, els escolto sense qüestionar-los. Els neguits són molts: la inquietud per com anirà el dia, el fet de no estar a prop de la família pel risc de contagi, el patiment per haver d’atendre un company de professió, el neguit d’un pacient o d’una família que coneixes i amb qui has de preparar un final de vida intentant que la situació sigui el menys dolorosa possible, el dolor de veure com tantes persones que coneixes i estimes sofreixen i tu no saps com consolar. Amb la sola presència i el teu silenci ja els ajudes.
Té por d’emmalaltir?
Fa cinc setmanes vaig donar la comunió a una senyora que va acabar resultant sospitosa de covid-9. L’endemà em van enviar a casa fins que em fes la prova. Vaig fer tot el trajecte de l’hospital a casa plorant per la por d’haver fet mal a molta gent sense haver-ne estat conscient. Em van fer la prova i va sortir negativa. Em van trucar a les vuit del matí per dir-me que em podia reincorporar i a les nou ja hi era. Com a altres companys que els va passar el mateix, vam quedar molt escarmentats, cosa que ens ha ajudat a ser molt prudents i cauts en el seguiment de totes les mesures de seguretat.
Com serà el moment de tornar a celebrar la missa amb presència de fidels?
Quan pugui tornar a fer missa serà una eucaristia pensant en totes les persones que hem perdut, però també d’acció de gràcies per la resposta generosa de tot l’equip sanitari. No en som prou conscient, però d’aquí a un temps, quan algú ens ajudi a endreçar-ho una mica tot, ens adonarem que hem estat molt més valents del que ens pensem.
Què en podem treure de positiu d’aquesta crisi?
La paraula individualisme ha estat substituïda per la de comunitat, també en l’aspecte de la prestació sanitària, en el sentit que no és tant una cura de persones, sinó de comunitats. Això fa que haguem hagut de desenvolupar hàbits, conductes i comportaments que marcaran un abans i un després. Un altre aspecte positiu té a veure amb la relació entre companys sanitaris: ens hem sentit col·lectiu sanitari. S’ha generat una complicitat, unes confiances, que ens marcaran per sempre. El sol fet de veure aquest suport emocional i professional del capellà juntament amb el psicòleg i el psiquiatre treballant pel mateix objectiu, que és el bé de la persona, buscant la complementarietat, és de les coses més positives que hem viscut.
