Dissabte 6 de novembre una marxa silenciosa va recórrer els carrers de la Barcelona antiga amb un lema “No hi ha futur sense memòria” per recordar la Nit dels vidres trencats, la Kristallnacht, la nit del 9 al 10 de novembre de 1938 en la qual va començar la persecució dels jueus a Europa. La tradicional Marxa, que la Comunitat de Sant’Egidio organitza cada any juntament amb la comunitat jueva de Barcelona, va començar a la plaça del Pedró i va recórrer els carrers del Raval fins arribar a l’antic barri del Call jueu. A Barcelona els jueus ja havien estat expulsats al 1391, com va recordar en la seva intervenció Vicenç Villatoro. La marxa, encapçalada per nens i nenes de diferents països que representen el futur i que portaven una pancarta amb l’escrit “La pau és el futur” va arribar a la plaça de Sant Just on es va fer un emotiu acte amb testimonis i reflexions que van contribuir a fer un veritable moment de memòria i solidaritat, perquè tothom, sobretot les joves generacions i els immigrants, “nous barcelonins”, no oblidin la deportació esdevinguda durant l’ocupació nazi, una ocasió per prendre distàncies del llenguatge d’odi i de propaganda que tan sovint en la nostra societat fan més dura la convivència civil i obren les portes a actes de violència. A l’acte van prendre la paraula el Rabí de la Comunitat jueva de Barcelona, Meyer Simón Bar; el bisbe auxiliar de Barcelona, Xavier Vilanova; el representant de la Comunitat de Sant’Egidio, Jaume Castro; el periodista i exponent de la lluita pels drets humans Italià, Mario Marazziti; Vicenç Villatoro, periodista i escriptor, actualment director del Memorial Democràtic; i l’escriptora i testimoni Dory Sontheimer. Sontheimer va explicar la història d’alguns dels seus familiars que van viure la persecució nazi, i especialment dels seus avis, que van quedar marcats pel que va succeir durant la Kristallnacht. La violència i la mort desencadenades durant la Kristallnach van fer evident la guerra interna que la societat alemanya vivia contra els jueus i contra els més febles, els diferents. Aquella nit horrible va ser el fruit de l’odi racial, de la pèrdua de llibertat, del menyspreu i la violència que havia anat creixent durant els anys. Les discriminacions i privacions de drets dels jueus, dels gitanos, dels discapacitats físics i psíquics van començar al 1933, van créixer després de la Kristalnach i es va desencadenar amb la barbàrie de l’Holocaust durant la II Guerra Mundial. Jaume Castro, en la seva intervenció va explicar com el “menyspreu al pobre o al diferent és sempre l’inici del mal. Si no s’atura provoca un incendi de conseqüències imprevisibles. Per això ens preocupa el racisme creixent i l’augment de la polarització. El que passa avui als pobres s’estén i demà passarà a la resta de la societat. El no al pobre prepara el no al germà, al veí, a l’estranger. D’aquí neix el nostre servei amb els ancians, el sosteniment dels infants a l’Escola de la Pau, la solidaritat amb els sense sostre, l’acollida al refugiat. Son un servei de reconciliació i de convivència en el si de la ciutat.” Junts, infants i ancians, homes i dones de diferents religions i cultures, van dibuixar pels carrers de Barcelona, que tot just comença a desvetllar-se després de la pandèmia, una imatge de pau i de fraternitat, la visió de construir una ciutat fraterna, solidària, habitada per artesans de pau. Cultivant la pau i la fraternitat es pot obrir el camí a visions compartides i somnis per a la nostra ciutat i per a tota la humanitat, perquè ningú en quedi al marge.
