Feia un parell de dies que me’l trobava assegut al carrer demanant almoina sense aixecar el cap. No li veia els ulls. El seu aspecte no era el d’una persona miserable, el seu posat respirava una certa normalitat. Vaig pensar en aquell paralític que demana almoina a la porta del temple i rep l’atenció de Pere i Joan, tal com ens ho conta el llibre dels Fets dels Apòstols. Però, sobretot, vaig recordar la frase de Pere quan s’atura davant d’ell i li diu «mira’ns». Fent el mateix, ens vam entrecreuar la mirada. Encara no me la puc treure de sobre. Eren uns ulls endinsats, enterbolits, llagrimosos. Només li vaig dir «com et trobes?» i em va dir «malament». Vam parlar. Era lògic ja que el drama que vivia no tenia a veure directament amb la manca de recursos materials, sinó amb el rebuig que ocasiona viure en un país totalment segrestat per la violència. «He vingut a viure aquí —em va dir— i em sembla un somni, un somni que no sé fins quan durarà.»

«Cada dia tenim oportunitat de mirar als ulls i d’obrir el cor, tractant que els legítims somnis no quedin mai ofegats.»

Com aquest home provinent d’un país de l’Est, són milers i milers els qui veuen ofegats els seus somnis d’arribar a gaudir d’un dels drets fonamentals, que és la llibertat, quan aquesta els és negada als seus països d’origen, massacrats per la violència i les injustícies. El drama ens és servit cada dia com un altre plat a la taula o en la rotllana de la tertúlia d’amics que ho arriben a escoltar ja amb indiferència. El papa Francesc, quan es va fer present de forma sobtada a Lampedusa, va posar el dit a la llaga d’aquest problema, que és nostre i que va qualificar de «global» parlant de globalització de la indiferència. No podem passar de llarg, indiferents, davant d’aquesta realitat que ens interpel·la, tant la del qui trobem assegut a terra com el qui fuig i arriba a les nostres costes.

Si no intervenim, què ens diu aquesta frase de Jesús «era foraster i em vau acollir»? Els drets humans també troben fronteres i filferrades, lleis que exclouen, violència institucionalitzada, també topen amb la indiferència d’una societat que construeix els seus propis murs i destrueix els pocs ponts que l’enginy humà havia aixecat per afavorir la cultura de l’encontre. Cada dia tenim oportunitat de mirar als ulls i d’obrir el cor, tractant que els legítims somnis no quedin mai ofegats.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe de Mallorca