Els evangelis no només presenten Jesús com el Fill de Déu, engendrat per l’Esperit, sinó també portat pel mateix Esperit. Al seu baptisme, el Pare ha declarat la seva identitat, i l’Esperit l’ha confirmat de manera evident. Ara és dut per l’Esperit al desert; no per trobar-se amb ell mateix, ni per ser instruït en el coneixement d’Escriptures i la tradició del seu poble. És portat a enfrontar-se amb la realitat de tota temptació humana, per lliurar la batalla entre ÉSSER o tenir, de la qual només es pot vèncer agafant l’espasa de l’Esperit, la Paraula de Déu (Ef 6,17). D’ella Jesús va sortir aprovat, ordenat, encaminat a dirigir una finalitat: el seu ministeri de Sacerdot, Profeta i Rei.

Seguir altres impulsos porta a recórrer altres camins, però… a quina finalitat?

Hi ha camins que poden semblar raonables, excel·lents per aconseguir saviesa (Gn 3,6); però… condueixen a no sucumbir davant de tot el que es presenta davant dels ulls?

Tan important com veure és saber dirigir i centrar la mirada, perquè a partir del que veiem comencen a maquinar-se els pensaments.

Jesús, tot i que era Fill, va haver de ser provat en tot: a no mirar la seva necessitat, a no fer mal ús de seu poder i a no convenir amb “altres” poders.

Només després de la victòria d’aquesta prova va arribar el moment per començar un temps nou: el de Déu, en el qual Déu ja no serà cregut per paraules i ritus, sinó per la demostració del poder de l’Esperit: “Creieu-me: … si no, creieu les meves obres.”

No podem continuar la seva missió seguint altres impulsos i camins.