És el crit del Ressuscitat que envaeix amb força tot l’Evangeli. “No tingueu por!”, ho diu no una, sinó tres vegades, amb insistència. És una crida sense interrupcions. Aquest crit hauria de ser suficient per no fer-nos els sords i per entendre quina bona notícia cal donar als homes i dones amb qui convivim i quins gestos significatius han de ser per a ells un signe de confiança i proximitat. Però, de quina por es tracta? Hi ha pors que ens impedeixen actuar amb llibertat, parlar amb sinceritat, relacionar-nos amb espontaneïtat.

Quantes vegades no hem aconseguit desfer-nos de certs esclavatges com ara la desconfiança, els prejudicis, l’enveja, la baixa autoestima i determinades actituds egoistes que ens separen de Déu i dels altres. També pot ser necessari pensar en les pors que provenen de fora, aquelles que hem de vèncer amb la fortalesa que Déu ens regala i amb la certesa del valor que dona a la nostra vida. Una cosa ha de ser certa segons la lògica de l’Evangeli: la por, ni patir-la ni provocar-la, sempre vèncer-la.

La confiança pot tornar a néixer i la nostra actitud pot convertir la nostra persona en un do per als altres i deixar de ser una pedra d’ensopec. Per això, cal l’amor. No hi ha cap altra opció. “L’amor no coneix la por. Si l’amor és prou gran, treu fora la por” (1 Joan 4,18). Llavors, de l’amor en neix la solidaritat en el bé. Quan la por ens acompanya, Jesús surt al pas i la seva acció en nosaltres és eficaç si en el nostre encontre amb Ell ens adherim confiadament a la seva persona. Cantem amb goig que “el Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant. Ell m’ha estat la salvació; en Ell confio, ja no tinc por; en Ell confio, ja no tinc por”.