El papa Francesc, parlant de l’homilia, diu que «és la pedra de toc per avaluar la proximitat i la capacitat de trobament d’un Pastor amb el seu poble. L’homilia pot ser realment una intensa i feliç experiència de l’Esperit, un reconfortant trobament amb la Paraula, una font constant de renovació i de creixement» (EG 135). Sempre serà una paraula dirigida al cor, que és allà on la gent s’entén, experimenta la tendresa i assimila el consol. El que es diu de l’homilia es pot dir de qualsevol intent de comunicació que vol fer possible una relació autènticament humana. En conseqüència, «ningú no pot experimentar el valor de viure sense rostres concrets a qui estimar» (FT 87). I dirà encara més: «que des de la intimitat de cada cor, l’amor crea vincles i amplia l’existència quan treu la persona d’ella mateixa cap a l’altre» (FT 88).
El camí de la vida, com el que ara fem cap al Nadal, necessita dels paràmetres que actuen des del cor, com són l’acollida de la Paraula, aliment necessari per viure en cristià, i la voluntat d’escolta, entesa com aquella capacitat d’atenció que mantindrà el cor obert a tot allò que Déu li diu, fins a inspirar-li allò que ha de fer. És enormement reconfortant escoltar una paraula profètica que parli de consol i ho faci dir al Senyor amb aquest to: «Consoleu, consoleu el meu poble, parleu-li amorosament.» Avui, som nosaltres els qui rebem aquest missatge per fer-lo arribar a tantes persones sumides en la indiferència i la desesperança. Demanem-nos: a qui li hem de parlar al cor? A qui hem de donar consol? Aquest serà el distintiu del Messies esperat, i també ha de ser, sense cap mena de dubte, el distintiu de l’Església que l’anuncia.
Què vol dir parlar al cor? Què hi ha realment en el cor humà perquè pugui rebre una paraula que el consoli, que el faci conscient de la seva dignitat, que l’ompli d’esperança?
Novament, Déu s’adreça a aquest cor humà, necessitat de tot i, sobretot, d’ell, l’únic que pot assaciar la seva set de felicitat i plenitud. Les seves paraules adreçades al cor són paraules d’afecte, de comprensió i de perdó, paraules que proposen una renovació interior de vida, i un inici completament nou. El cor humà, per un do rebut de Déu, entén de tendresa i d’acollida, de misericòrdia i de fidelitat, d’amor i de perdó. Així, la nostra esperança, treballada durant l’espera del Nadal, es veu reforçada per la proximitat amable del Déu que ve i s’apropa, que vol estar al costat nostre i consolar-nos.
