Un entreteniment habitual d’adolescents i joves és el dels videojocs. Des de tablets, ordinadors i telèfons mòbils es distreuen seguint jocs de rol en els quals participen figures i personatges de tot tipus. Entre aquests hi ha els Non Playable Characters (NPC) o personatge no jugable. És aquell “actor” que apareix entre les imatges en diversos moments del joc que no aporta res a la trama. Hi és, pot donar algun missatge repetitiu i preestablert pel propi joc, de poc valor. Contràriament amb els personatges principals, amb l’NPC poc hi pots interaccionar. Amb aquests avatars o personatges de ficció no s’hi pot jugar, per tant no són personatges importants en la partida. Hi són, s’hi belluguen, sumen molt poc, res més.

No he jugat a videojocs però m’han fet adonar d’aquesta figura alguns joves. M’he adonat d’aquest acrònim, NPC, quan he percebut que alguns d’ells l’utilitzen per referir-se a tercers. Les sigles NPC les utilitzen força en comunicar-se per Twitter o TikTok. I jo en faig la meva interpretació personal de què pot ser un NPC en la vida real. Penso en aquell company o companya de treballs en grup que es fan a la Universitat, que hi és, que fins i tot es fa notar, que té l’objectiu individual d’aprovar l’assignatura, però que no aporta a l’equip. En el món dels centres d’esplai es pot referir a aquell adult o company que hi apareix, que no s’entén què hi fa, que poc aporta al treball habitual, que diu algun missatge però que suma ben poc. Es considera els NPC persones molt bàsiques.

Apropar-se als joves demana disponibilitat, obertura, esmerçar-hi temps contribuint a allò que facin, oblidar-se de donar indicacions reiteradament i mostrar models. Acompanyar els joves és ser-hi present de tal manera que mai ens puguin considerar un NPC.