El filòsof i teòleg Francesc Torralba diu al seu llibre Benaurances per a agnòstics que “l’expectativa es desenvolupa dins del camp de la raó, mentre que l’esperança s’obre camí més enllà de la raó”. Els cristians, per tant, malgrat un present i un futur que no conviden a l’optimisme, hem de ser persones d’esperança.
El setembre és moment d’encetar un nou curs i de la tornada a les aules. Els problemes hi són, com veiem en els darrers informes a nivell competencial, o en l’infrafinançament endèmic que pateix i denuncia l’escola d’iniciativa social, però també perviu l’esperança d’una escola que contribueix a crear un món millor, més just i igualitari, també més evangelitzador.
Un altre àmbit que reclama una bona dosi d’esperança és la situació a nivell mundial, amb els conflictes que encara perduren, les fams, la sequera i les epidèmies. El 20 d’agost, en inaugurar el 45è Meeting de Rímini, el cardenal Pierbattista Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem, va parlar de Terra Santa. Va dir que malgrat que “les perspectives no són positives a curt termini”, “l’esperança és una actitud interior que fa que siguem capaços de veure amb els ulls de l’Esperit allò que els ulls humans no veuen”.
L’esperança també marca la celebració, l’1 de setembre, de la Jornada Mundial de Pregària per la Cura de la Creació. El lema d’enguany és precisament: “Espera i actua amb la creació.” Com a “Pelegrins d’esperança” ens encaminem a la celebració del Jubileu de l’Esperança de l’any 2025. Que el curs que ara comencem sigui ja una primera etapa d’aquesta peregrinació.
