Així titulava la seva novel·la, Los cipreses cren en Dios, José M. Gironella, i així m’agradaria començar aquestes reflexions al novembre, en què l’Església ens convida a visitar els cementiris, a recordar els nostres éssers estimats i a contemplar la mort, com una Trobada que en endinsa en la plenitud de les nostres vides.

No som per a la mort, ni per a la destrucció, sinó per a la felicitat i la vida eterna. L’Església vol anticipar-nos la visió d’aquesta altra vida i ens descorre el teló de la història perquè contemplem els sants, però no els que han estat canonitzats, sinó els “sants de la porta del costat”, com els anomena Francesc. Molts els hem conegut, ens han deixat una vida bella, bonica i fructífera. Homes i dones, joves i nens, que van passar fent el bé o que van ser testimoni d’una santedat viva amb la seva fe, la seva esperança i el seu amor.

La resurrecció és un foc que corre per la sang de la nostra humanitat. Un foc que res ni ningú no pot apagar. Res ni ningú, excepte la nostra pròpia mediocritat i avorriment. La resurrecció futura és una cosa que ja podem viure en aquest món, la resurrecció de viure “vius”, de tenir vida i de compartir-la amb el nostre proïsme.

Els cementiris andalusos són visitats entre records entranyables, rams de flors i vivències familiars. Una visita que guarda en la seva essència més viva l’esperança de “viure sempre”, d’assolir la plenitud de les nostres vides, d’escoltar en el més profund del nostre ésser aquella frase dels que estimen de debò: “Tu no moriràs.”