El proper 4 d’octubre tindrà lloc l’obertura de la 16ena Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes dedicada precisament al tema de la sinodalitat. Pot semblar, en particular als no experts en la matèria, un concepte complicat i una mica abstrús. Certament és el més “original” de totes les desenes de sínodes que s’han celebrat des que Pau VI va implantar, al final del Concili Vaticà II, aquesta realitat a l’Església catòlica llatina, que ha estat però sempre present en l’àmbit de les Esglésies orientals cristianes.

Per al papa Francesc, el motiu de fons de la convocació d’aquesta nova assemblea amb aquest insòlit argument és que cal recuperar el sentit de la sinodalitat al Poble de Déu.

Si el concepte de “sinodalitat” no és de comprensió fàcil o immediata, el títol oficial del Sínode, en canvi, facilita les coses: “Per una Església sinodal: comunió, participació i missió”. No soc un teòleg, però si vull trobar una paraula més propera que recull —en la meva opinió— el sentit de sinodalitat podria dir que aquest serà el Sínode sobre o de la “corresponsabilitat”. En altres paraules, un moment d’encontre per aprofundir sobre com els membres de l’Església —tots, sacerdots, religiosos i laics— podem col·laborar i participar igualment en la seva missió, escoltant junts la veu de l’Esperit Sant que ens parla. Seria convenient recordar que el punt de la participació de tots els fidels de l’Església va ser marcat de manera molt clara en els debats teològics i en els documents que van sortir del Concili Vaticà II, molt concretament a la constitució apostòlica Lumen gentium.

Com qualsevol sínode, que té un caràcter consultiu, la 16ena assemblea general ordinària tracta d’ajudar el Sant Pare en la seva tasca de govern de l’Església universal. Segurament es parlarà de qüestions crucials en la missió de l’Església com el paper de les dones, el lideratge o el paper dels laics en la presa de decisions. Totes aquestes qüestions són aspectes il·luminats per la doctrina de l’Església que creix i s’aprofundeix. Com va explicar Francesc en una recent trobada a Lisboa amb un grup de jesuïtes portuguesos, la doctrina eclesial segueix una evolució apropiada en la comprensió i aprofundiment de les qüestions de fe i de moral d’acord amb els criteris que va explicar sant Vincent de Lérins al segle V, en aquest cas parlant dels dogmes: la doctrina ut annis scilicet consolidetur, dilatetur tempore, sublimetur aetate (progressa, es consolida amb els anys, es desenvolupa amb el temps, s’aprofundeix amb l’edat). Per aquest motiu, els canviaments neixen sempre des de les arrels i creixen sempre tenint en compte aquests tres criteris.

Novetats i composició del Sínode

Se n’ha ja parlat força, de les novetats d’aquest sínode, que Francesc va inaugurar l’octubre del 2021. Una de les primeres particularitats és que ha tingut una fase prèvia o “procés sinodal” en àmbits local, nacional i continental. S’arriba ara a l’etapa universal, que tindrà dues sessions, aquest octubre del 2023 i  l’octubre vinent del 2024. Per a cadascun dels passos hi ha hagut nombroses trobades i reunions a tots nivells, que han produït diversos documents de síntesi de les propostes i de les discussions. Per a la sessió que comença ara hi ha un Instrumentum laboris, que ja va ser presentat en aquesta capçalera el mes de juny passat amb el suggeridor títol d’un «llibre de cuina», amb totes les preguntes que es debatran al Sínode.

En total, el Sínode compta amb 365 membres amb dret de vot; entre aquests hi ha 54 dones

A part del fet que hi hagi dues sessions —com ja va passar, per exemple, al Sínode sobre la Família, que va comptar amb una edició extraordinària el 2014 i una altra d’ordinària l’any successiu—, el Papa ha introduït algunes modificacions a les normes reguladores dels sínodes (en particular amb la constitució apostòlica Episcopalis communio de 2018). Entre les més significatives hi ha la composició dels membres de l’assemblea. A més dels bisbes representats, escollits per les conferències episcopals o directament pel Papa, i dels superiors dels principals ordes i/o  congregacions religioses masculines, ara comptaran amb vot també cinc homes i cinc dones, escollits respectivament per la Unió de Superiors Generals (USG) i la Unió Internacional de Dones Superiores Generals (UISG). I no només això: el Sínode inclourà 70 membres més no bisbes, entre sacerdots i laics, tant homes com dones. La llista final d’aquests setanta ha estat escollida pel Papa a partir d’una proposta de 140 noms seleccionats per diverses entitats eclesials, concretament, de set organitzacions internacionals de conferències de bisbes: la CCEE d’Europa, el CELAM d’Amèrica Llatina, la USCCB dels Estats Units i el Canadà, el SECAM de l’Àfrica, el FABC d’Àsia, el FCBCO d’Oceania i l’assemblea dels Patriarques de les Esglésies Orientals.

En total, el Sínode compta amb 365membres amb dret de vot (inclòs, per descomptat, el Papa). Entre aquests hi ha 54 dones. Són també 54 els cardenals, incloent-hi el maltès Mario Grech, secretari general del Sínode, i el luxemburguès Jean-Claude Hollerich, relator general de l’Assemblea. A part dels votants, hi ha haurà un nombre significatiu d’assistents de tot tipus: traductors, secretaris, assessors teològics, experts en seguretat, etc.

Una olla a pressió

Fins aquí tot molt tranquil… però és evident que el Sínode no arriba exempt de polèmiques i de pressions mediàtiques (i no tan sols mediàtiques), sobretot tenint en compte els precedents. Recordem, entre d’altres, el cas de les controvèrsies subsegüents a la publicació de l’exhortació apostòlica Amoris laetitia (2016), fruit de la mencionada assemblea sinodal sobre la família.

No hi ha una única raó que expliqui aquestes tensions. En primer lloc, hi ha la mateixa concepció de sínode que, per a alguns, és una mena de convenció amb carta blanca per discutir de tot.

Aquesta visió, de caràcter quasi político-democràtic, ha portat un bon nombre d’opinionistes a criticar el Sínode de la sinodalitat i considerar-lo com una “capsa de Pandora” de la qual sortiran tots els mals. Per als més adversos al Sínode, aquest corre el risc de convertir-se en un camp de debat per portar canvis significatius en aspectes essencials de la doctrina de l’Església. I és que, òbviament, hi ha grups o sectors —dintre i fora de l’Església— que volen portar endavant la seva agenda ideològica, en alguns casos en clara contradicció amb la doctrina cristiana en temes conflictius com l’ordenació de les dones, els drets dels transgènere, les unions del mateix sexe, etc. (curiosament, afegeixo, sempre sobre el mateix àmbit).

El papa Francesc ha fet el possible per recordar que el Sínode no és una assemblea política ni un talk-show televisiu

Donant suport a aquesta tesi, el camí sinodal portat endavant per l’Església catòlica d’Alemanya ha estat un factor amb un pes clau en la polèmica. Sense entrar-hi, cal reconèixer que les declaracions i les accions del Sínode alemany han estat molt radicals, de vegades fins i tot en directa contradicció amb posicions del papa Francesc.

Un segon motiu és el fet que el Sínode hagi seguit un procés tan llarg, fet que ha multiplicat les discussions i valoracions sobre els temes de debat, la composició de les comissions, la finalitat de l’assemblea, etc., i ha facilitat que els mitjans de comunicació —i, com és evident, les xarxes socials— directament o indirecta hagin accentuat la polarització de les posicions.

Atenció, la polarització no és una dificultat només dintre de l’Església. És un problema real de la societat contemporània o postmoderna, on freqüentment les opinions compten més que la veritat. Si a les aigües del relativisme, hi afegim les divisions culturals, polítiques i econòmiques, és lògic que les tensions socials característiques de la nostra època es facin també presents en el debat intern de l’Església catòlica. Com a exemple, cal recordar en aquest sentit que una bona part dels catòlics americans, és a dir, dels Estats Units, no han digerit bé per tants motius, també culturals i polítics, el modus operandi de l’actual Pontífex argentí.

El papa Francesc és òbviament conscient de les tensions i ha fet el possible per recordar que el Sínode no és una assemblea política ni un talk-show televisiu. En declaracions recents als mitjans, durant el retorn del seu viatge a Mongòlia, ha recordat que l’Assemblea sinodal és un moment d’escanvi “religiós” i que “no hi ha lloc per a la ideologia, hi ha només lloc per el diàleg”. No està, però, del tot clar que s’aconseguirà aquest to, vistes les posicions de partença.

Confidencialitat, discreció, secret

Un dels temes que ha aixecat més polèmica entre els articulistes i comentadors d’informació religiosa ha estat la gestió de la comunicació de la propera assemblea conciliar.

D’una banda, el fet que no es doni accés als mitjans de comunicació o als periodistes individuals per assistir a les sessions. Per evitar que les intervencions al Sínode siguin interpretades com discussions polítiques, d’uns contra els altres (trista però certa l’actual visió de la política), el Papa ha decidit que serà una comissió, dirigida pel prefecte del Dicasteri Vaticà per a les Comunicacions, el periodista laic Paolo Ruffini, qui informarà regularment dels continguts amb l’objectiu de transmetre el sentit “eclesial” i no polític de les discussions. No cal dir que els periodistes, i els vaticanistes en particular, no estan gens contents amb la decisió.

La qüestió més polèmica és la possible decisió d’imposar el secret pontifici sobre els temes i els debats del Sínode

Però la qüestió més polèmica és la possible decisió d’imposar el secret pontifici sobre els temes i els debats del Sínode. Sembla que aquesta és una proposta que hi ha sobre la taula del Papa, sobre la qual encara no s’ha pres una decisió definitiva.

Que hi hagi una certa discreció o confidencialitat en les discussions no sembla un problema tan gran. Així es fa en qualsevol discussió familiar, empresarial, d’una associació, i a ningú se li posen els pèls de punta perquè s’actuï d’aquesta manera. Però una altra cosa és prohibir, imposant la regla del secret pontifici, que se’n parli. No em competeix a mi decidir sobre el secret pontifici, però el sentit comú em diu que en un tipus d’assemblea tan llarga —pel nombre de persones i per la durada— és impossible que les discussions no surtin a la llum pública, i menys que no se’n parli entre les dues sessions del Sínode, d’octubre del 2023 a octubre del 2024. No només això: prohibir parlar-ne ho farà segurament “més interessant i atractiu” als periodistes.

L’experiència d’assemblees anteriors ha demostrat que el clima intern d’un Sínode, almenys com el descriuen els participants, i la cobertura mediàtica que en resulta, són dues coses molt diferents. En general, com ha explicat el veterà vaticanista John Allen (Cruxnow) en una de les seves columnes més recents, l’atmosfera general de les sessions d’un Sínode no és de tensió, i els intercanvis d’opinió són molt més oberts i constructius del que es podria deduir llegint les cròniques periodístiques. A tall d’exemple, en aquest Sínode està previst que després de les breus intervencions programades hi hagi uns minuts de silenci per a l’oració i la reflexió, fet que demostra el to espiritual de la trobada.

Més enllà de la decisió final del Papa sobre el secret, la tensió entre el que passarà dintre i fora del Sínode recorda la dicotomia que Benet XVI va presentar entre el concili real i el concili dels mitjans quan, referint-se al Concili Vaticà II, els va presentar com dos mons paral·lels: el primer, el que realment va passar i es va discutir al Concili; el segon, el que els mitjans de comunicació van dir que va passar i es discutir al Concili.

El més important és que tots podem fer és resar pel desenvolupament i pels fruits del Sínode

Sense ser profeta, no tinc cap dubte que aquesta vegada les tensions també hi seran presents. Aquest serà, com comentava un altre conegut periodista de qüestions vaticanes, Andrea Gagliarducci, no tant un Sínode d’idees “sinó de reaccions”. Per tant, si el Vaticà vol que les assegurades tensions almenys reflecteixin la realitat de les discussions, segurament té sentit facilitar que tothom en pugui parlar; el risc és que si es prohibeix, seran els grups o sectors més “ideologitzats” els que modelaran la narrativa del Sínode.

Fruits del Sínode

Per concloure aquest punt, crec que el primer fruit del Sínode pot ser precisament el fet que, posant junts tons i veus diferents dintre de l’Església, que certament existeixen, es puguin crear espais respectuosos d’escolta i discerniment.

De fet, un dels elements constitutius d’aquest Sínode és precisament el seu caràcter de camí: no es tracta tant del port d’arribada o del destí, sinó del procés per arribar-hi; el Sínode no és una destinació sinó un viatge. Com ja s’ha explicat, al capdavall el Sínode és només un organisme consultiu i és el Sant Pare qui ha de prendre les decisions. Per tant, la naturalesa semi-democràtica dels debats de l’assemblea sinodal és només part del procés, però no necessàriament part del resultat final. L’assemblea serà, en definitiva, una ocasió per créixer com a Església que escolta els seus fills procedents de diferents parts del món mentre comparteixen experiències i perspectives. El fruit principal pot ser, abans que res, aprendre a parlar-se i a escoltar-se.

Molt probablement, com va passar al Sínode sobre la Família, després del primer round combatiu (octubre de 2023), sortirà un document de síntesi on es recolliran els punts essencials; s’obrirà aleshores un període de reflexió que servirà, esperem, per calmar les aigües, moderar els tons, reveure les expressions, i caldrà tornar-hi, amb un esperit fresc i purificat, a la segona sessió final d’octubre del proper any.

Quadern de bitàcola (o consells pràctics) per als cristians del carrer

Davant totes les informacions i polèmiques que semblen envoltar la propera assemblea ordinària del Sínode dels Bisbes, els cristians normals, del carrer, ens podem preguntar què podem dir, què hem de fer, quina actitud hem d’adoptar.

Aquí van alguns consells pràctics que, com un quadern de bitàcola per a un mariner, poden ser útils per a les properes setmanes del mes d’octubre.

Per descomptat, la primera recomanació és informar-se correctament sobre les coses que es diran i es faran al Sínode. Per a qui ho vulgui, s’ha anunciat que algunes (poques) sessions seran transmeses en streaming, tot i que està clar que difícilment un pare o una mare amb nens, o un treballador, o una persona atenent malalts, o un taxista… tindrà temps per seguir aquestes sessions en línia. Jo seré un dels que segurament no podré fer-ho.

Per això, val la pena estar informat, però amb prudència i sentit crític en llegir notícies. Moltes seran parcials i tendencioses. És segur que alguns dels participants amb més entrada en mitjans de comunicació afins, intentaran proposar les seves interpretacions com les més coherents i objectives de les discussions sinodals. És bo saber-ho.

Sota cap motiu cal angoixar-se si se senten propostes “estranyes” o debats aparentment —o no— conflictius. És normal, i els mateixos organitzadors del Sínode segurament no s’espantaran en reconèixer que hi haurà desavinences i desacords. È la Chiesa, bellezza! (Expressió italiana que es podria traduir com “Aquesta és l’Església, accepta-ho!). L’important és situar-les en el seu context i donar-los el pes adequat.

La segona cosa, i la més important, que tots podem fer és resar pel desenvolupament i pels fruits del Sínode. El secretari general del Sínode, el cardenal Grech, ha comentat que “sense oració no hi haurà Sínode”, afegint que “l’assemblea sinodal és sobretot un esdeveniment espiritual, d’oració i escolta de l’Esperit Sant, veritable protagonista de l’acte”. Fins i tot ha proposat als bisbes de tot el món una benedicció solemne especial per recitar “al final de les misses dominicals juntament amb les oracions d’intercessió”. Si considerem que octubre és també el mes del Rosari, crec que les possibilitats de part nostra augmenten.

En conclusió: s’ha ja dit abundantment en aquestes línies, i en tant altres textos, que molt probablement el mar del Sínode serà un mar “en tempesta”, almenys en la cobertura de la informació “meteorològica” de la superfície; d’acord, però que no ens manqui la fe per fiar-nos dels corrents submarins que l’acció i l’assistència de l’Esperit Sant tindran en la vida de l’Església dels propers anys. Com a cristians, no només creiem en l’existència de la Tercera Persona de la Santíssima Trinitat, sinó que realment confiem en la seva força.