“El diumenge 21 d’abril, el nostre bisbe Octavi s’asseurà a la Cadira de Carlemany de la catedral de Girona i començarà el seu temps”, escrivia Mateu Ciurana (Diari de Girona, 9/03/2024), i aquest temps ja ha arribat. Parlem amb fra Octavi Vilà Mayo des de camp propi, al monestir de Santa Maria de Poblet, en temps quaresmal encara i amb el despatx de l’abat ple de capses a punt del trasllat a Girona. En la conversa ressonen mots com Concili Vaticà II, poble de Déu, fe, joia i esperança… que ja marquen un perfil. L’encara abat té ganes de fer un recés espiritual durant l’Octava de Pasqua a Burgos i el veiem asserenat després dels primers contactes i l’escalf rebut per part de la diòcesi que governarà. Vol deixar clar que va “a una diòcesi que té moltes carències (recursos humans, preveres ocupats en moltes responsabilitats…). No és pas una situació excepcional, moltes diòcesis arreu del món pateixen aquesta situació, però hem d’intentar enfortir la nostra fe, envigorir-la amb la pregària i el contacte amb la Paraula, i això ha de provocar que sigui una fe esperançada i que aquesta esperança la transmetem als que tinguin contacte amb nosaltres, comparteixin o no la nostra fe. Ens han de veure com a gent que viu amb sinceritat, amb convenciment, que quan hi ha dificultats les afronta i intenta aportar solucions”.
En un interval breu de temps ha perdut un dels seus referents, el P. Josep Alegre (26 de gener), i li han comunicat i vostè ha acceptat que serà bisbe de Girona. Com se sent?
Vaig rebre la comunicació del nomenament (5 de febrer), una setmana justa després del funeral del P. Josep (29 de gener). És un interval de temps molt curt: la malaltia del P. Josep ha estat molt ràpida, dotze dies, i en el temps d’anar-ho comprenent i acceptant arriba el nomenament. Són dues situacions fortes i molt impactants personalment i comunitàriament: la comunitat ha de trobar un nou superior i ha perdut el superior anterior, que és un referent.
Està en pau?
Crec que sí; quan es produeix una defunció, la mateixa dinàmica de decisions que s’han de prendre et fa perdre el sentit del fet real que està passant i això arriba quan ja s’han produït les exèquies i ve la calma. I la notícia del nomenament arriba justament en aquest procés d’assimilació, de comprensió, de pregària pel P. Josep. És una mica difícil viure-ho tot plegat. En el moment de rebre el nomenament vaig viure uns dies bastant torbat per la situació, però a poc a poc, si un s’acomoda a la voluntat de Déu, va fent-se la calma.
“La mort del P. Josep Alegre i el nomenament com a bisbe són dues situacions fortes i molt impactants personalment i comunitàriament”
Quines són les seves coordenades vitals?
Vaig néixer l’any 1961 a Tarragona, en una família cristiana. Conservo un gran record del pare i la mare, tots dos ja morts: la mare va morir l’any 1997 i el pare el 2011. També de l’àvia materna amb qui vaig conviure i vaig poder compartir moltes estones i converses. El pare treballava a la Caixa d’Estalvis de Tarragona i la mare es dedicava als fills. Soc el darrer de quatre germans, tres nois i una noia: el més gran va estudiar Dret a la Universitat de Navarra (per les revoltes a Barcelona), va ser professor, advocat i jutge, ja està jubilat. La meva germana va estudiar Medicina a Saragossa i va ser metge molts anys a l’Hospital públic de Navarra. I el tercer treballava a la Caixa d’Estalvis de Tarragona. Per la meva banda, vaig fer la formació de pàrvuls al col·legi de Jesús Maria (que existia en aquell moment), i l’EGB i fins a COU al col·legi de La Salle. Pertanyo a la primera generació que va assajar aquest sistema educatiu i érem els “conillets d’Índies”. Després vaig estudiar Geografia i Història a Tarragona. Els meus pares van respectar aquesta primera vocació que he tingut, la d’historiador. I vaig començar a treballar i a estudiar a l’Hemeroteca. També es van iniciar unes negociacions amb la Generalitat, que no van arribar a bon terme, però que van exigir estudiar Biblioteconomia. Això es va simultaniejar amb el servei militar que vaig fer a València. A partir d’aquí vaig iniciar la vida laboral.
Vostè és un gran lector i ha portat una nodrida biblioteca on es traslladarà a viure. Digui’ns un llibre que li va canviar la vida.
A nivell literari, El nom de la rosa, d’Umberto Eco. És una novel·la que em va agradar moltíssim just quan es va publicar i que he rellegit altres vegades. A nivell de formació cristiana, el que m’ha marcat més és La introducció al cristianisme, de Joseph Ratzinger. I a nivell de vida monàstica he fet servir molt El comentari de la Regla, d’una benedictina, Aquinata Böckmann, que té la particularitat de no estar escrit per un abat, sinó que ve d’una monja i és més lliure per opinar.
Quin serà, a partir d’ara, el vincle que mantindrà amb el monestir de Santa Maria de Poblet?
Bé, continuo sent monjo, se m’allibera del vot d’obediència a l’Orde, que ara serà al Sant Pare, i espero poder-hi venir i fer-hi estades de tant en tant. Si no hi ha novetats, conservaré la que ha estat la meva cel·la fins ara.
“Cal viure la fe amb convenciment, amb joia i això ha de transmetre esperança als mateixos creients i a la societat”
EL SERVEI DE BISBE
A la darrera missa de Sant Narcís, Mn. Lluís Suñer, administrador diocesà, va dir que esperava “que el nou bisbe ajudi la diòcesi a viure el present amb coratge i el futur amb esperança…” Hi ha unes expectatives molt elevades sobre vostè?
És bo que el clergat de Girona, els diaques permanents, els religiosos, els laics s’hagin plantejat aquest període de dos anys sense bisbe com un període de reflexió, de pensar com s’ha d’afrontar el futur que és complicat: el nombre de preveres és petit, l’edat és gran, hi ha un nombre elevat de diaques permanents, sempre diem que els laics poden fer molts serveis a l’Església (la Cúria, les parròquies…), però s’ha de tenir present una formació integral. Són unes 380 parròquies distribuïdes en 13 arxiprestats… [110 preveres incardinats i dos seminaristes en formació al Seminari Major Interdiocesà] És una estructura que pot ser excessivament feixuga pels temps que corren. Però em remeto al missatge de salutació a la diòcesi: cal viure la fe amb convenciment, amb joia i això ha de transmetre esperança als mateixos creients i a la societat. El mitjà principal per arribar-hi és practicar la caritat.
Més enllà de l’inhabitual del fet, què diria a la gent que dubta de la capacitat d’un monjo per governar una diòcesi?
El bisbe no la governa sol, evidentment, sinó que la governa amb els organismes diocesans, amb els preveres, amb els càrrecs de confiança (com pot ser el vicari general), el Consell d’arxiprestes, el Consell de presbiteri… Tampoc és cert que un abat en un monestir dirigeix la comunitat ell sol, hi ha organismes que l’assessoren i l’ajuden (el Consell de l’abat i el Capítol de la comunitat). Potser les persones que diuen això tenen una visió excessivament centralitzada en la figura del bisbe i no comprenen l’esperit del Concili Vaticà II, que no vol dir suplir funcions, cadascú té la seva, sinó que és caminar tots junts, tots formem l’Església. La Lumen gentium ho va deixar molt clar i en la mateixa manera de plantejar l’esquema, que va de baix a dalt, no comença pels bisbes, sinó pel poble. És un plantejament fonamental i molt interessant que a vegades alguns obliden.
“Presideixes per servir” és el lema que farà servir com a bisbe. Com entén vostè el poder?
És aquesta estructura de l’Església que comentava a la pregunta anterior. Aquesta idea s’ha fet molt present en el procés sinodal impulsat pel papa Francesc, però també en els sínodes anteriors, aquesta visió de consulta, de caminar tots junts… La frase escollida per lema està treta d’una obra de sant Bernat, el tractat Consideració, a un deixeble seu que va ser el papa Eugeni III, en què li recorda constantment que no s’oblidi que és un creient, un monjo, que ha de pregar… La frase triada resumeix molt bé aquesta idea global.
L’Evangeli de diumenge passat, el 5è de Quaresma, ens porta a aquesta pregunta. A què cal que mori Octavi Vilà per donar molt de fruit a la diòcesi de Girona?
A moltes coses. Potser de manera immediata, la primera renúncia, no diria a la vocació monàstica, però sí a la manera de viure la fe al monestir. Un bisbe no pot fer vida de monjo, s’allunyaria del que li toca fer. També a la llibertat, però no com a imposició, sinó com a renúncia voluntària. M’he adonat que amb els candidats que hem tingut al llarg del temps [a Poblet] i que no han perseverat, hi ha aquest problema: les normes de vida comunitària es veuen com una imposició quan s’haurien de veure com una renúncia voluntària. D’igual manera que quan dues persones es casen i tenen fills, no poden fer el que volen, sinó que han de fer el que toca fer i no es viu com una càrrega (òbviament que hi ha maldecaps), sinó amb joia.
L’ORGANITZACIÓ DE LA DIÒCESI
Vostè ja ha fet alguna visita sorpresa a monestirs abans de l’ordenació episcopal. Com veu la vida religiosa a la diòcesi i què té en ment?
Vaig fer una primera visita a Sant Daniel, monestir emblemàtic en situació complicada amb només tres monges i de certa edat, tot i que econòmicament està ben resolt. És una mica trist veure com ha arribat a aquest límit i precarietat. I al monestir de clarisses de Vilobí d’Onyar, que està una mica més bé. Em falta conèixer una comunitat de carmelites i conec bastant bé Solius. La vida religiosa està en una situació difícil i són situacions que en un futur a mitjà-llarg termini serà complicada, s’ha de veure com es fa: si es pot recórrer a altres comunitats, si aquestes comunitats es poden integrar bé a la diòcesi… És important en una diòcesi tenir comunitats que preguin i on els preveres trobin un mínim recés, amb una vida pausada i tranquil·la, és un servei molt important que fan a la diòcesi, a la gent que s’hi acosta…
“És important en una diòcesi tenir comunitats que preguin i on els preveres trobin un mínim recés”
Un bon grup de preveres de la diòcesi li han adreçat una carta amb peticions diverses. Es veu amb cor de donar-hi resposta?
Vaig donar una breu resposta directament a qui me l’havia adreçat i hem de parlar amb calma en el futur. He anat tenint contacte aquests dies amb els arxiprestes, també amb els diferents mossens i laics que s’ocupen dels secretariats de la diòcesi, i quan comenci parlaré amb cada prevere personalment: parlar-hi, saber el que fa, saber si està content, si els encàrrecs que se li han donat estan en la mesura de les seves forces… i serà el moment d’abordar aquestes coses. En línies generals, el que es plantejava en aquesta carta i altres que he rebut són peticions bastant assenyades i realistes. Plantegen els problemes de la diòcesi, tothom és conscient de la pobresa de recursos humans, que gran part dels fidels practicants tenen una edat avançada i que s’ha d’avançar en aquesta manera d’apropar-nos a la societat, conservar els joves que passen per la catequesi… hi ha molta feina a fer.
“Quan comenci parlaré amb cada prevere personalment: parlar-hi, saber el que fa, saber si està content, si els encàrrecs que se li han donat estan en la mesura de les seves forces…”
Veu molt atrafegats els preveres (alguns d’ells han hagut d’assumir fins a sis, set o vuit parròquies) i proposa el seu conreu espiritual. Què vol dir?
És important per a un prevere, sobretot si els caps de setmana té moltes parròquies per atendre i ha d’anar d’una Eucaristia a una altra, que tingui moments al llarg de la setmana de refer-se espiritualment, de tenir contacte amb la Paraula de Déu, de poder fer la Litúrgia de les Hores amb certa calma… això és el que vitalitza espiritualment un prevere i, per tant, és molt important. Aquest conreu interior espiritual, no pas forçat, sinó de grat, és important tant per a cada prevere, com per a cada laic, també. La Litúrgia de les Hores el Concili la va plantejar per a tothom, com una manera d’apropar-se a la pregària. I també la possibilitat de fer recessos en un monestir o en una casa de retir per poder recuperar la calma, replantejar-se les coses i agafar-s’ho amb més ganes. Hi ha molts preveres amb moltes parròquies atribuïdes, alguns d’aquests són d’edat avançada i crec que el seu esforç mereix que tinguin un recés espiritual que els envigoreixi… el bisbe, el primer.
És precisament des de l’ambient monàstic des d’on emergeixen durant segles els impulsos per reformar l’Església. Quines idees té aquest “pobre monjo”, com deia al Diari de Girona?
Des del monestir, sobretot, podem aportar el contacte amb la Paraula de Déu, que és una cosa que el Concili Vaticà II amb la Dei Verbum va accentuar. Ja s’han fet algunes experiències i s’ha de veure com es pot fer en el cas concret de Girona: per exemple, la del cardenal Martini a la diòcesi de Milà (molt més gran i rica en gent) que va fer aquesta aproximació a través de la lectio, la reflexió de la Paraula. Pel que fa a que els monestirs siguin l’origen d’una certa renovació del cristianisme, això ho va apuntar en el seu moment el papa Benet, quan explicava per què havia triat aquest nom. I és cert, els monestirs són un lloc que queda una mica apartat d’aquesta dinàmica tan activa de molts rectors i hi ha més temps per pregar, per reflexionar… i això és el que es pot aportar.
Fa poc se’ns deia que el Sínode universal de l’Església s’allargarà fins al juny del 2025. Què li sembla el treball que s’ha fet a Girona?
De les primeres coses que vaig llegir són les conclusions que van aportar la diòcesi de Girona a la Conferència Episcopal Espanyola i són molt enriquidores, és un procés de reflexió molt vàlid, sobretot partint d’una visió molt realista, de pobresa actual de l’Església, de recursos (humans, espirituals…). Ha estat una reflexió molt sincera i ara s’ha d’esperar la segona fase del Sínode global de l’Església universal que serà la que tindrà resultats concrets i a partir d’aquí de ben segur hi haurà una exhortació apostòlica del papa Francesc. Aquest procés crea tensions, com és normal (no oblidem les moltes que va crear el Concili Vaticà II), però sense perdre mai la comunió eclesial, es pot discrepar, es pot dissentir… Caure en la desqualificació personal, en l’insult, sobretot al papa Francesc, és una manera molt negativa de viure en l’Església.
“Caure en la desqualificació personal, en l’insult, sobretot al papa Francesc, és una manera molt negativa de viure en l’Església”
Potser aquesta polarització social i política s’està contagiant també a l’Església?
Sí, l’Església no deixa de ser un reflex de la societat i la societat viu cada cop més crispada, no busca punts de connexió o d’entesa entre els uns i els altres, de consens, tot i que aquesta paraula, desgastada políticament, no estigui gaire ben vista avui. El consens en molts aspectes és molt bo i és l’única manera de seguir endavant. En el terreny polític, és cert, hi ha coses que han de sobrepassar visions partidistes (per exemple, el sistema d’ensenyament) i també en l’Església, on no són els uns i els altres, som tots i hem d’avançar tots junts. Per tant, aquesta mena de vici secular, del món civil, que ha traspassat les portes de l’Església no aporta massa de bo.
“El consens en molts aspectes és molt bo i és l’única manera de seguir endavant. També en l’Església, on no són els uns i els altres, som tots i hem d’avançar tots junts”
Confia que hi haurà canvis de calat, per exemple, que les comunitats parroquials funcionin més sinodalment?
Suposo que sí. Vinc de la tradició monàstica on les decisions més importants no es prenen personalment, sinó que és el conjunt del Capítol qui ho fa i en el conjunt de l’orde cistercenc, l’únic que té monjos i monges en els òrgans de govern junts, també ho fa de manera, diguem-ne, assembleària el Capítol General o el Sínode de l’Orde. És bo avançar en aquest camí, sobretot perquè les parròquies formen, en la major part dels casos, part de la identitat d’una població, no és tant el rector que està en aquell moment al capdavant, sinó el poble fidel d’aquell lloc ja que la parròquia és part de la seva vida, de la seva identitat com a poble.
“Les parròquies formen, en la major part dels casos, part de la identitat d’una població, no és tant el rector, sinó el poble fidel d’aquell lloc”
Quins creu que són els límits mentals i institucionals que hauria de superar l’Església en aquest moment crític?
Defugir dues temptacions: la de creure’s superior a qualsevol altra cosa (és aquesta frase del papa Benet, “proposar i no imposar”) i la de sentir-se inferior, a vegades s’ha dit que l’Església ha de viure tancada a la sagristia… No ha de ser pas així, l’Església ha de ser present i ha de deixar sentir sempre la seva veu en temes tan importants com el dret a la vida, les possibles manipulacions genètiques… Hi ha temes que afecten la mateixa dignitat humana i aquí l’Església ha de deixar sentir la seva veu, no tant en temes polítics concrets, que poden ser fugissers, sinó en temes de fort arrelament en la fe com són aquests. Si creiem que la vida i la dignitat humana són un regal de Déu i que això s’ha de defensar, és una de les coses més fonamentals que hem de fer present.
“L’Església ha de ser present i ha de deixar sentir sempre la seva veu en temes tan importants com el dret a la vida, la dignitat humana, les possibles manipulacions genètiques…”
ACCIÓ SOCIAL DE L’ESGLÉSIA I VINCLE AMB EL MÓN
Després de l’experiència de l’acollida de refugiats ucraïnesos al monestir de Poblet i sabent que a la diòcesi de Girona hi ha municipis, com Salt, amb un dels índexs més alts de població migrada, com veu aquest desafiament des de l’Església?
Són situacions diferents: els refugiats ucraïnesos van venir fugint d’una situació de guerra al principi per l’avançament de les tropes russes. En el replegament, van tornar a casa seva. És una situació que ens ha permès viure-ho a la comunitat molt de prop: quan la gent ha de marxar amb poques coses cap a un país que no és el seu, amb una llengua i costums que no són els seus… això és una experiència molt forta. Pensem que això ho fa molta gent també per una necessitat econòmica, que també és un dels altres drames de la nostra societat, i molt sovint són rebutjats amb mètodes molt contundents pels països als quals volen arribar. Això ens hauria de fer plantejar com vivim aquesta fraternitat universal. Un cop arribats a un lloc el que s’ha de procurar és l’atenció a les necessitats bàsiques (això Càritas Girona, i a tot arreu, ho fa) i també l’atenció a la integració en la cultura i els costums de cada zona on van. Això és més difícil si no és de la mateixa religió, però sí que hi ha un camp que hem de practicar sobretot amb la immigració que ve de països llatinoamericans de tradició catòlica, que és molt important que se sentin acollits de la manera que es cregui més convenient, sense renunciar a cap fórmula.
Està en disposició l’Església de donar resposta a la set d’espiritualitat del món?
La dimensió espiritual de les persones no ha desaparegut, sinó que és més forta ara que uns anys enrere. Un moment fort d’aquesta visió ha estat la pandèmia i el subsegüent aïllament de la gent a casa seva en què va pujar molt el seguiment de la litúrgia. Aquesta dimensió espiritual existeix i és innata a l’ésser humà. A vegades, des de l’Església catòlica, no hem estat prou capaços de donar una resposta suficientment atractiva. Ens hem de plantejar d’insistir que la Litúrgia de les Hores, l’Ofici Diví, és la pregària de l’Església; ho hem vist al monestir molts cops, que resulta atractiu per a creients i no creients. Cal fer arribar això al conjunt dels creients perquè hi participin i els serveixi de creixement interior espiritual. Això va relacionat amb el fet que un prevere un diumenge hagi d’atendre moltes parròquies i no pot dedicar gaire estona a cada una. A vegades, el paper dels laics, que no ha de substituir mai el dels preveres, sí que poden formar grups de pregària per fer la Litúrgia de les Hores, un o dos cops a la setmana, i aproximar-se a la Paraula, són experiències que es poden estudiar i posar en marxa.
“A vegades, des de l’Església catòlica, no hem estat prou capaços de donar una resposta suficientment atractiva a la set d’espiritualitat del món”
Vostè té un postgrau en Noves Tecnologies de la Informació per la UPC. Quina nota li posa a l’Església en comunicació?
En general, molt baixa. L’Església no comunica bé i això ha afectat moltes vegades la percepció que en té la societat. Hem d’intentar convèncer més, que no pas intentar imposar els missatges, i això passa per una comunicació que sigui factible als nostres temps. No vol dir només estar presents a les xarxes, sinó que el llenguatge sigui assequible i que convenci, que la gent pugui compartir-lo. És l’assignatura pendent a l’Església i que ens hem de plantejar molt seriosament. S’ha trobat a faltar en temes tan bàsics com la crisi dels abusos sexuals, que no s’ha comunicat gens bé el missatge que es volia transmetre.
“L’Església no només ha d’estar present a les xarxes, sinó que el llenguatge ha de ser assequible i que convenci”
Els joves d’avui dia veuen molt fosc el seu futur i el del món, potser això també explica la baixa natalitat. Què diria als joves? Que tinguin esperança i que mantinguin la il·lusió. Ja sé que és difícil en les circumstàncies actuals trobar una feina ben remunerada i que permeti viure, trobar un habitatge… Per això es produeix aquesta situació que viure en parella, casar-se i tenir fills cada vegada s’allarga més a una edat més avançada perquè no hi ha recursos suficients per portar una vida normal. Des del punt de vista històric, es pensava que un cop enderrocat el mur de Berlín s’havia arribat a una espècie de societat ideal, això evidentment no ha estat així. Ja ho advertia sant Joan Pau II en un discurs a Mèxic als voltants d’aquell 1989, que no ens penséssim que en haver enderrocat el sistema comunista el sistema capitalista era el paradís, perquè tenia moltes contradiccions en ell mateix. Això és ben cert, és un sistema que a vegades és, no diria salvatge, però sí amb poca pietat, amb poca connexió amb els sofriments de la gent. Això provoca aquesta desesperança i l’esperança és l’últim que hem de perdre, evidentment.
