El diumenge 27 d’octubrela basílica de la Sagrada Família de Barcelona es va tornar a omplir de gom agom per acollir unes ordenacions, en aquest cas diaconals. Van ser vuit elshomes que van rebre aquest orde, alguns com a pas previ al sacerdoci: JordiAvilés Zapater; Miguel Doctama Mirabueno; Jordi Domènech Llauradó; Enrique(Quique) Fernández Manzano; Rubén García Lozano; Vicenç Martí Fraga; JoanMundet Tarragó i Diego Pino Solà.
Com passa en aquesta ocasionsla cerimònia va aplegar un gran nombre de familiars, amics i fidels de diversesparròquies. El cardenal Joan Josep Omella va presidir la cerimònia i va instarels ordenats a persistir en el servei a Déu, als germans i al conjunt del’Església. En acabat, els diaques van llegir un text d’agraïment, del qual acontinuació us oferim un extracte:
«“Heu penetrat elsnostres secrets, Senyor, i ens coneixeu. Res de nostre no us passava per altquan ens anàvem fent secretament, com un brodat, aquí a la terra.” Hem volgutaprofitar aquestes paraules del Salm 138 per donar-vos gràcies, Senyor, perquè ens heu anat teixint curosamental llarg de la nostra vida per cridar-nos alvostre servei. Us donem gràcies també perquè, en alguns casos, heutingut molta paciència amb nosaltres i no heu desistit. Gràcies, Senyor, perquè, amb la vostra crida, ens heu volgut ferimmensament feliços servint els nostres germans.
Avui hem estat ordenatsvuit diaques amb trajectòries vitals i professionals molt diferents: alguns hemgaudit del do del celibat, altres del do del matrimoni i de la joiosapaternitat. La varietat dels camins que hem seguit en la nostra vocació mostra lariquesa i diversitat dels dons i carismes que Déu suscita en els seus fills enbé de tota l’Església: des d’un estudiant de batxillerat, passant per untreballador d’un servei públic o per un artesà que ha exercit un ofici, iacabant en professionals que han cursat diverses enginyeries i estudissuperiors (fins i tot, aquesta vegadael Senyor ha tingut la pensada de cridar un professor de llatí!).
Desde el bautismo estamosunidos a Cristo y formamos, todos los bautizados, un solo cuerpo; un solocuerpo formado por diversos miembros, que han de funcionar bien unidos ycoordinados,si queremos que ese cuerpo, la Iglesia, no enferme: porque, siunosolo desus miembros más pequeños y aparentemente más inútiles sufre, es todoel cuerpo que sufre. Por esa razón, ninguno de los miembros del cuerpo se debedesentender de los otros miembros, sobretodo de los más débiles.
Gràcies, bisbe Joan Josep, per considerar-nos dignes de servir l’altar, iaptes per acompanyar i donar la mà als nostres germans en temps de joia i entemps d’aflicció, transmetent-los l’amor entranyabledel nostre Pare del cel. Gràcies també a vosaltres: successiusrectors del Seminari diocesà, formadors, acompanyants espirituals, iprofessorat de l’Ateneu sant Pacià: hem experimentat el vostre afecte, elvostre interès i el vostre esforçen la tasca deformar-nos, tant en l’aspecteintel·lectual com en l’humà. Diu sant Bernat, en el comentari al Càntic delsCàntics, que l’amor és l’únicacosa amb què la criatura pot correspondre, una mica, al seu Creador, l’única cosa amb què pot pagar-lo ambuna paga semblant a allò que ha rebut d’ell. Per això aprofitem l’ocasió perdir-vos, a tots els joves (i no tan joves), nois i noies que sou avui aquí ique estimeu sincerament el Senyor: animeu-vos-hi!; si sentiu la inclinació a lavida consagrada, feu un discerniment seriós i endavant!
I, parlant d’amor i dejustícia, avui és just que recordemamb tota la nostra estimació molt especialment els nostres pares, que van unir el seu amor i ens vandonar la vida, que ens han estimat i ajudat tant, i que han sabut entendre iacceptar amb goig la nostra decisió; alguns de nosaltres porten tambéavui al cor l’escalf i el suport de la seva esposa i dels seus fills, qued’alguna manera compartiran la missió del seu pare i espòs; i també familiars i amics que, tot i noconsiderar-se creients, ens han acceptat, ens han estimat sinceramenti ens hanajudat a madurar en respecte i en humanitat; i també portem al cor els nostres companys de seminari o de formació en eldiaconat permanent, la companyia dels quals durant aquests anys de formació noha representat tan sols un simple viurejunts, sinó un gran descobriment. I finalment, però no en darrer lloc, ¿qui no guarda una memòriaagraïda i afectuosa d’aquell mossèn o d’aquell religiós o religiosa que, moltsovint sense ser-ne conscient, ha influïtdecisivament en la decisió que ens ha portat avui fins aquí? Només somcapaços de dir-vos: Gràcies, moltesgràcies.
Permitidnos acabar conuna cita del libro del profeta Isaías [6,8]: Et audivi vocem Domini dicentis: «Quem mittam? Et quis ibit nobis? Etdixi: Ecce ego, mitte me (I luego oí la voz del Señor, que decía: ¿A quiénenviaré? y ¿quién irá por nosotros? Y respondí yo: Aquí estoy, envíame a mí).»
