Quan s’alcen cada vegada més veus demanant posposar l’exposició dels nens a les pantalles, quan se’ns escolen hores i hores de la nostra vida davant d’ordinadors i telèfons, Apple acaba de presentar unes ulleres immersives que posen les pantalles just davant teu, sense cap altre dispositiu.

Controles el que vols veure amb gestos de les mans i se suposa que no perds contacte amb el teu espai al voltant perquè són “transparents”. Les persones et veuen els ulls i tu veus l’ambient, només que pots treballar o veure pel·lícules amb aquelles imatges en primer pla. No es tracta de realitat virtual, sinó de realitat real + digital combinades dins d’aquestes ulleres. Com l’anomenada “realitat augmentada”.

Això, quan a més la intel·ligència artificial està en ple desplegament dels seus encants per “facilitar-nos la vida”. A aquells que s’ho poden permetre, és clar.

Davant d’aquesta invasió del digital al nostre entorn/cos, intueixo que, juntament amb la popularització futura d’aquesta tecnologia, creixerà l’anhel per la vida física en contacte amb l’ambient; el valor de la  natura real, del contacte personal, de les mirades, les abraçades, el diàleg sense mediacions.

Penso que no hem de ser ingenus; la nostra societat hiperdigital no frenarà la carrera desbocada. Però nosaltres sí que podem surfejar-hi sense deixar-nos arrossegar per l’onada de la moda. Fer servir el que convingui en el moment just, però mantenir l’àncora al nostre cos, en la presència, en la vida-vida, en la trobada personal directa. No tinc res en contra d’allò digital, em sembla un èxit de l’ésser humà en molts aspectes. Però en el seu lloc just i sense que acabem exiliats de nosaltres mateixos.