L’edat mitjana no va ser l’època fosca que sovint ens afigurem. Els temples romànics, que avui se’ns mostren amb la pedra a vista, en origen lluïen pintures de colors ben vius i llampants. Quan el fidel d’aquell temps creuava la porta de l’església es trobava tot d’una en un altre món, perquè allà on posés els ulls quedava envoltat per escenes religioses. Les representacions que cobrien parets i voltes no deixaven cap lloc a dubte; acabava d’entrar en un lloc sagrat, en un àmbit diferent de la resta: la casa de Déu.

Alguna cosa d’aquesta experiència és el que podem viure avui davant de les pintures romàniques de l’església de Sant Climent de Taüll, que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ens hi ajuda el fet que la sala reprodueixi l’estructura arquitectònica d’aquesta església que va néixer com a priorat benedictí al primer quart del segle XII. Ens hem familiaritzat tant amb aquesta obra mestra que correm el risc de no parar-hi atenció. Si pensem que van ser pintades gairebé un mil·lenni enrere, ens adonarem del valor que té que s’hagin conservat tan poc alterades.

Subratllem la nova secció “Per amor a l’art”, en què Eduard Brufau reflexionarà al voltant d’obres d’art rellevants de casa nostra. “Per tal de ressaltar-ne la divinitat, el Pantocràtor queda emmarcat per la màndorla o ametlla mística”, sosté el redactor del setmanari.