Érem quatre representants de Blanquerna (Universitat Ramon Llull) en aquella sala vaticana que excedia en detalls i pompositat. Hi havia amb nosaltres 200 responsables més de pastoral d’universitats de tot el món. El dia abans havíem participat en conferències, reunions i trobades per compartir i generar inèrcies, inspirar-nos plegats en un àmbit particular com és la universitat.

El papa Francesc va entrar a pas lent, amb bastó i va seure en una cadira senzilla. Se’l veia cansat, però ens va saludar un per un. I jo no podia deixar de pensar en la “càrrega” diària de tantes audiències, quantes mans, quantes cares estranyes, l’atenció a tants temes que deu portar a les espatlles… Responsabilitat i humanitat. Jo no hi veia “un Papa”, hi veia un bon home, un capellà senzill d’un poble, entregat i servidor: un testimoni de donació, entrega i servei. La trobada amb ell no va ser ni mística ni traspuava l’aura d’un Pop-star, va ser fraterna.

El papa Francesc ens va animar a tenir coratge, a arriscar-nos en l’àmbit de l’ensenyament, a ser pacients, a acompanyar els joves i a tenir una visió “polièdrica” de la realitat i apreciar-ne tots els matisos, les diferències. Va ser un discurs obert i encoratjador. El coratge que l’Esperit Sant, deia el papa Francesc, s’amaga dins l’Església i ens porta a teixir ponts “fins i tot sobre els abismes més profunds”, com ara la por i la indecisió. Un coratge que li reconec en ell per la gran tasca que fa, per la manera com ho fa: el papa Francesc és testimoni del que predica.