El papat de Francesc assenyala un abans i un després en la història de l’Església. El Papa vingut de la fi del món ha volgut renovar el papat per dins i per fora, i ha donat un aire divers a l’Església, la qual es troba enmig d’una humanitat que camina amb dificultats per un segle feixuc, el segle XXI. En aquests dotze anys, Francesc s’ha trobat davant un món polaritzat i fragmentat, on les tensions augmentaven i la violència semblava inevitable, i la seva veu s’ha mostrat constant contra la guerra, la mare de totes les pobreses, en expressió de sant Joan Pau II. En els darrers cinc anys el Papa ha entomat el desafiament de la pandèmia de coronavirus, inèdita pel seu caràcter global, en nom d’aquell “no ens podem salvar sols”, pronunciat el 27 de març de 2020, i ha guiat moltes persones en la resposta espiritual a un mal que colpiva milers d’éssers humans, sobretot ancians. Francesc no ha deixat sols els pobres, els ha elevat, seguint l’evangeli, a la categoria d’amics de Déu i germans més petits de Jesús. Ha parlat de les perifèries i hi ha entrat, com feia amb les “villas miseria” a Buenos Aires, s’hi ha desplaçat, ha anat a trobar la humanitat sofrent i s’ha convertit en pare dels descartats i marginats del nostre món.
En segon lloc, el Papa Francesc ha entès aquests dotze anys de pontificat com un rellançament del Concili Vaticà II des d’una perspectiva sinodal. El teòleg Christoph Theobald ha saludat la sinodalitat com a expressió de la novetat d’una Església que reprèn i aprofundeix els camins del Vaticà II. La sinodalitat no és un slògan teològic sinó una manera de construir l’Església a partir del diàleg, l’escolta, el discerniment i la pregària. El Papa ha insistit que és un missatge fonamental per a la comunitat eclesial del segle XXI i que es vincula estretament amb la comunió fraterna (cf. Fets dels Apòstols 2,42), és a dir, amb la pràctica de la fraternitat concebuda com a categoria universal. El Papa ha “exportat” a espais globals teologúmens cristians com ara la fraternitat, i n’ha fet doctrina comuna, per exemple, amb l’Islam. Hem vist, doncs, en aquests dotze anys una extensió, un doble procés que es feia a partir de les grans intuïcions del Vaticà II: aprofundiment a l’interior de l’Església (sinodalitat) i eixamplament a nivell global (fraternitat universal). Francesc és el Papa dels processos, d’allò que es posa en marxa i que és guiat per l’Esperit, sense la preocupació que la doctrina s’esquerdi o bé es desnaturalitzi, com alguns han temut. En un temps de tempesta, no ens podem permetre la poca fe. Diu Jesús: “Home de poca fe, per què has dubtat?” (cf. Mateu 14,31). Per al Sant Pare, val més una Església ferida que no pas una Església acomodada, autoreferencial, que es va esllanguint i finalment es converteix en una peça de museu o en una crossa dels poders fàctics que dominen avui la política i l’economia a nivell mundial.
En tercer lloc, els dotze anys del Papa Francesc han vist com l’Església deixava de ser eurocèntrica i passava a ser policèntrica. El primer element significatiu va ser el fet que l’any 2013 el Papa deixés de viure en el Palau Apostòlic i es transferís a Santa Marta, una residència oberta a persones vinculades amb la Santa Seu, homes i dones. Es tractava d’una opció que trencava segles d’història i que, amb tota probabilitat, no té marxa enrere. El Papa viu i menja amb la resta de residents a Santa Marta. Un altre exemple és la constitució del col·legi de cardenals, del tot diversificat, tant pel que fa a les edats com pel que fa a la procedència dels col·laboradors més directes del Papa. Ara continua havent-hi cardenals de la cúria vaticana però alhora també hi ha cardenals dels cinc continents, provinents de les perifèries més remotes del món.
Aquest Jubileu de 2025 constata com l’Església catòlica no coneix fronteres, i que a Roma tothom se sent a casa. Certament, la figura d’un Papa llatinoamericà té a veure amb aquesta percepció. Però també hi té a veure la catolicitat de l’Església, la consciència creixent que la seu de Pere és de fet i de dret el principi i instrument de comunió de totes les esglésies en la caritat. Roma és caput mundi, cap del món, cap d’un organisme viu, d’un cos ple de sang i de limfa, que posseeix molts membres. El Sant Pare, com a successor de Pere, visibilitza la unitat i la diversitat d’una Església que és comunió universal i que cada vegada més aplega els homes i dones de bona voluntat.
