La major esperança de vida i la resistència que molts tenim a envellir fa que sovint a l’Església i a la resta de la societat sempre que parlem d’ancians sembla que parlem d’altres persones, quan tots o som vells o som candidats a ser-ne un dia més o menys llunyà. Afortunadament, el papa Francesc, de vuitanta-quatre anys, ho té ben assumit: no sols ha instituït la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran, sinó que parla als ancians amb realisme i en primera persona: «Soc molt conscient que aquest missatge t’arriba en un moment difícil: la pandèmia ha estat una tempesta inesperada i violenta, una dura prova que ha colpejat la vida de tots, però que a nosaltres ens ha reservat un tracte especial, més dur. Molts de nosaltres hem emmalaltit, i tants s’han anat o han vist apagar-se la vida dels seus cònjuges o dels seus éssers estimats.»
No és quelcom nou, tothom sap que el Papa és un ancià que, a més, ha tingut i té importants problemes de salut. En la seva joventut, va perdre la part superior d’un pulmó per una infecció, també pateix ciàtica, la qual cosa el fa caminar amb una coixesa visible i, recentment, ha estat sotmès a una operació quirúrgica, important, de diverticles. I no ha tingut cap inconvenient que s’anunciés públicament que anava a ser intervingut ni de presentar-se amb cadira de rodes a la sortida de l’Hospital saludant el personal sanitari. Aquesta normalitat de mostrar que els Pontífexs no són superhomes ha estat un tret comú dels darrers papes: a sant Joan Pau II, el 2001, quan tenia 81 anys, li fou diagnosticada la malaltia de Parkinson. Tot i que fins al 2003 el Vaticà no ho va reconèixer públicament, ell va continuar compareixent públicament, malgrat la dificultat de parlar més d’unes poques frases a la vegada, o fins i tot, cap. Fins que va poder, i malgrat tenir problemes d’oïda i patir osteoartrosi severa, va seguir recorrent el món, tot i que rares vegades caminant en públic. Benet XVI té 94 anys i, malgrat la seva renúncia als 85, ha continuat també mostrant-se públicament: la seva debilitat és palesa i la seva veu pràcticament inaudible, no hi sent, ha tingut erupcions al rostre, ha d’anar amb cadira de rodes, però continua rebent els nous cardenals i, fins fa ben poc, permetent que el fotografiïn. El seu biògraf Peter Seewald ha afirmat que Joseph Ratzinger ha fet testament i que ha escollit el lloc de la basílica de Sant Pere on vol ser enterrat.
No es tracta de reivindicar la gerontocràcia ni d’aferrar-se al poder, però el fet és que avui d’altres líders mundials continuen en exercici malgrat la seva edat avançada i, en general, sense amagar les limitacions ni les xacres. Tots hauríem d’aprendre a viure amb realisme la pròpia edat i a preparar-nos serenament per al nostre final en aquest món.
