Tots tenim al cos un senyal inesborrable —el melic—, que ensrecorda que provenim d’uns altres éssers humans: no ens vam donar l’existènciaa nosaltres mateixos. Som resultat d’una trobada més o menys grata entre duespersones els gens de les quals van donar lloc als nostres en una novacombinació irrepetible. Ells, d’altra banda, provenen d’altres, i així fins al’inici de la història humana. Com hem d’agrair el fet simple i portentósd’existir! D’uns fets més o menys dolorosos, d’unes persones concretes, ambvirtuts i defectes. Tal com van ser.

Parlo d’aquest tema perquè s’escampa la tendència de voler«esborrar» part de la història dels països i societats, traient estàtues icanviant els noms dels carrers, com si un nen volgués esborrar de la sevahistòria les empremtes de la seva mare o del seu pare, per desacord amb el quevan fer l’una o l’altre. Podrà esborrar les fotos, canviar-se els cognoms,oblidar els esdeveniments. Però als seus gens porta la traça inevitabled’aquells éssers humans que van possibilitar-ne l’existència. Això no el lliga,sinó que és la condició de possibilitat del seu ésser i la seva capacitatd’optar. Així nosaltres amb la història. Més enllà de com ens l’expliquen, lahistòria és la que és i no podem canviar-la. Fent caure a terra estàtuesd’algun dels nostres avantpassats no fem res més que expressar un desacord—legítim— amb algunes de les seves accions, però no oblidem que som partinextricable de la nostra pròpia existència. D’una altra història, n’hauriennascut d’altres, no cadascun i cadascuna dels qui realment avui existim.

Apreciem i agraïm el corrent de l´ésser que ens va ferpossibles. I sí, amb mirada crítica, decidim com afrontar els reptes delpresent, que són la nostra autèntica co-responsabilitat.