Són molts els fragments de l’Evangeli que demostren la passió de Déu per la petitesa… De bon tros, és la petitesa el que atrau i mou el cor de Déu. I és que qui és Infinit, Il·limitat, Immens, Omnipotent, Omniscient i Omnipresent sap perfectament que només la petitesa pot omplir-se del seu amor. El cor petit, el cor humil, el cor buit de si mateix és l’únic capaç de rebre tota la immensitat de la vida de Déu i de la seva plenitud. Per això, per dir-ho metafòricament, quan Déu veu la petitesa en aquest món s’hi abraona per omplir-la i vessar-hi sobretot el seu amor. És així com va fer amb Maria, la seva mare, que va respondre al do de l’amor de Déu, cantant aquell cant que ara és de l’Església: “Ha mirat la meva petitesa.”
En aquest Evangeli, a més, Jesús ens dona una altra pista del perquè Déu mira i estima la petitesa. Amb la paràbola del gra de mostassa, la més petita de les llavors, ens fa entendre que precisament allò de més petit és allò de més fecund: un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra. La petitesa és garantia de fecunditat. No podria ser altrament, ja que tot allò que està buit de si mateix es converteix per això mateix en receptacle de l’acció de Déu, receptacle sense res més que la plena capacitat de rebre i, per això, de fecundar-se i fecundar al mateix temps. La més petita de les llavors fa néixer un arbre que dona fruits i ombra: sobreabundància de la fecunditat de la presència de Déu en la petitesa.
I potser en aquest context és bo recordar aquella imatge de sant Bernat sobre el buidament de si mateix: em refereixo a la imatge de la font i el canal. El canal, fent passar l’aigua, certament queda buit, però fins i tot de l’aigua que ha deixat passar. La font en canvi, ofereix també aigua com el canal, però la dona quan sobreïx, quan plena de l’aigua que vol donar, la vessa per sobreabundància. Font i canal s’han buidat de si mateixos, i fan passar l’aigua per ells mateixos; però el canal queda buit d’aquesta aigua i la font, en canvi, en queda plena. Aquesta és la petitesa que atrau a Déu: la que buidant-se de si mateixa es capaç no només de donar sinó també de quedar plena del seu amor.
Buidem els nostres cors de tot allò que els omple, acollim l’Evangeli de Déu i omplim-nos d’ell per atreure la mirada amorosa de Déu.
