Unes paraules que tots nosaltres repetim diàriament, i fins i tot diferents cops al dia, cada vegada que resem amb el Parenostre.

Som veritablement conscients del seu significat? Una pregunta que cadascú ha de respondre per si mateix.

Què és la voluntat? Al diccionari, podem trobar una primera definició en la qual se’ns diu: “Facultat de decidir i ordenar la pròpia conducta.” Entre altres tantes definicions, però, vaig trobar-ne una que em va cridar l’atenció especialment: “Ganes o desitjos de fer alguna cosa.” I ens podem preguntar, llavors, quin és el desig de Déu?

Adonem-nos que quan al Parenostre diem a Déu: “Faci’s la vostra voluntat”, li estem dient, en realitat: “Senyor, que es faci el que tu desitges.”

I què és que Déu desitja? El mateix Catecisme de l’Església catòlica ens ho manifesta esmentant 1Tm 2,3-4: “Que totes les persones se salvin i arribin al coneixement ple de la veritat.”

Això sí, per poder arribar al coneixement ple de la veritat cal, primer, conèixer Jesucrist; i per conèixer-lo plenament és imprescindible fer experiència i adherir-nos-hi, deixant-nos transformar, per l’Esperit Sant, per configurar-nos amb Crist. Amb la qual cosa assolirem la salvació o, si ho preferim, la felicitat plena.

Tot això requereix un esforç per part nostra. És per això que en més d’una ocasió preguem dient “faci’s la vostra voluntat, però mentre s’adapti a la meva”, perquè acollir, assumir i dur a terme el desig de Déu és exigent.

Acabant aquest any dedicat a la pregària, en preparació al Jubileu del 2025, considero important que, cada vegada que preguem amb aquestes paraules ens preguntem: veritablement, Senyor, estic acollint la vostra voluntat?