Una de les figures més singulars de la història de la filosofia és Blaise Pascal (1623 – 1662). Pensador, teòleg, científic, escriptor, polemista i home de fe, el filòsof francès va aprofundir al llarg de la seva vida i la seva obra en gairebé totes les branques del saber del moment. Des de fa uns mesos, el lector en llengua catalana disposa d’una nova edició dels seus famosos Pensaments (Adesiara), a cura de Pere Lluís Font (Pujalt, 1934). Filòsof i teòleg, Font ha exercit la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona i actualment és membre emèrit de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans i membre numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. També té preparada la traducció al català d’una altra coneguda obra de Pascal, les Provincianes.

La seva no és la primera edició dels Pensaments de Pascal en català. Què el va dur a fer-ne aquesta nova traducció?

Vaig fer, ja fa més de vint-i-cinc anys, un primer assaig de traducció d’una selecció de textos de Pascal en un llibre titulat Introducció a la lectura de Pascal (Barcelona, Cruïlla i Fundació Joan Maragall, 1996), on vaig incloure una «antologia mínima» dels Pensaments. Però la idea, molt anterior, de fer-ne una traducció íntegra es va anar retardant perquè, com passa tan sovint, el més urgent s’imposa sobre el més important. Finalment, l’obligat confinament a causa de la pandèmia em va permetre la dedicació suficient per enllestir l’antic projecte tal com jo l’imaginava, acompanyat d’una selecció d’opuscles i d’una extensa introducció i una copiosa anotació, en què aprofito per fer balanç de la meva llarguíssima familiaritat amb aquest autor.

En la introducció, vostè reconeix que Pascal l’ha acompanyat gairebé tota la vida. En quin sentit el sent tan proper?

Efectivament, el volumet Pensées et opuscules de Pascal, editat per Brunschvicg, és segurament el llibre que m’ha fet més companyia a la vida després del Nou Testament (i de la Bíblia en general). M’acompanya des que, als vint-i-pocs anys, el vaig descobrir quan estudiava filosofia a la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Pascal em va atrapar fortament per l’abundància d’idees fulgurants sobre quasi tot (Déu i l’home, l’univers i la vida quotidiana, l’individu i la societat, la natura i la cultura, el pensament i el llenguatge, l’estètica, la política, la ciència, la religió…); per la seva formidable potència intel·lectual i creativa, que el va convertir en la primera figura no solament francesa, sinó europea, del seu moment històric en el quàdruple àmbit de la ciència, la filosofia, la literatura i la religió; per la seva lúcida distinció entre els camps de la ciència, la filosofia i la fe, amb la consegüent legitimació intel·lectual de discursos no científics, però sensats, al costat del discurs científic; per l’originalitat del seu pensament filosòfic i per la seva fenomenologia dels plecs i replecs de la condició humana; per la seva radicalitat cristiana (que no té res a veure amb cap fonamentalisme), viscuda al marge de la subcultura eclesiàstica a l’aire lliure de la gran cultura (Pascal és lector de Montaigne i de Descartes, com nosaltres ho podem ser de Kant i de Nietzsche); per la seva compatibilitat entre fe cristiana i llibertat intel·lectual; per la seva interiorització de la figura del «llibertí» (és a dir, del «lliurepensador»), que no és mai purament exterior, sinó que troba en ell una certa complicitat, sense la qual no hi podria dialogar; o per la manera com sap parlar de Jesús, potser com ningú més després del Nou Testament. En resum, Pascal em sembla la figura cultural més lluminosa que ha produït el catolicisme modern. En tot cas, sense cap dubte, és el laic catòlic modern culturalment i cristianament més influent, a semblança de com ho havien estat en el seu moment un Orígenes o un Ramon Llull.

“Pascal em va atrapar fortament per l’abundància d’idees fulgurants sobre quasi tot”

No és un filòsof d’una gran obra sistematitzada, però en canvi vostè afirma que ocupa un lloc preeminent en la història del pensament modern.

És veritat que no és un filòsof sistemàtic, com tampoc no ho eren, per exemple, un Plató o un sant Agustí, i com no ho serà Nietzsche. Fins i tot escriu que «riure’s de la filosofia és veritablement filosofar». Per això, i perquè és un pensador incòmode, atípic i inclassificable, que trenca tots els esquemes, no són pocs els que li regategen la condició de filòsof o que li concedeixen, a tot estirar, un lloc secundari en la polèmica entorn del cartesianisme o en la prehistòria de l’existencialisme. Però és un pensador potent i coherent que, després de rebre dues visites de Descartes en dos dies consecutius el setembre del 1647, es va capbussar en els escrits cartesians i va prendre posició davant del pare de la filosofia moderna, que va esdevenir per a ell el gran referent filosòfic. Per això penso que és digne de figurar entre els grans filòsofs postcartesians, al costat dels racionalistes continentals (Spinoza, Malebranche i Leibniz) i dels empiristes britànics (Locke, Berkeley i Hume). Com a filòsof, no va tenir deixebles, però va influir en molts filòsofs posteriors. Sembla com si la seva herència filosòfica s’hagués dispersat entre Rousseau i Kant. Hume i Wittgenstein, o Kierkegaard i Sartre, entre altres. En particular, anticipa tantes idees de Kant que la seva filosofia es podria qualificar amb l’etiqueta de «filosofia crítica», que se sol associar al kantisme.

Quines són les aportacions principals de Pascal en el camp filosòfic i teològic?

Jo diria que la seva filosofia es compon de quatre capítols principals: una filosofia de la ciència, una filosofia de la religió, una axiologia (és a dir, una teoria dels valors, que pren la forma d’una teoria dels ordres de grandesa) i una antropologia filosòfica de base fenomenològica, a part d’idees molt interessants, però menys desenvolupades, en els camps de l’ètica, de la filosofia política i de l’estètica. L’essencial de la seva filosofia es troba en els Pensaments, llevat de la filosofia de la ciència, que cal anar a buscar en opuscles que no figuren en el volum que comentem, perquè jo mateix ja els havia editat en el llibre Escrits de filosofia de la ciència de Pascal (Girona, Ela Geminada, 2017). El nucli de la seva filosofia és l’antropologia filosòfica, és a dir, la concepció de l’home, que fa de marc per a la teoria dels ordres de grandesa i que es complementa sobretot amb la filosofia de la ciència i la filosofia de la religió. I penso que, de la seva filosofia, gairebé tot continua vigent. En canvi, les seves idees pròpiament teològiques són poc originals: són tributàries de la seva època, sobretot del jansenisme, i mereixen el mateix judici que la teologia jansenista. Però la meva admiració per Pascal s’ha mantingut malgrat la meva poca sintonia amb aquesta teologia, que contamina també aspectes importants de la seva espiritualitat: s’ha mantingut, perquè la seva vertebració intel·lectual no solament resulta compatible amb una teologia i una espiritualitat diferents, sinó que fins i tot potser les demana. És el que m’ha anat confirmant la meva llarga experiència d’amic de Pascal i, alhora, atent a la renovació teològica contemporània i procliu a una espiritualitat més festiva que la seva.

“L’autor dels «Pensaments» és un pensador incòmode, atípic i inclassificable, que trenca tots els esquemes”

Què va descobrir en el jansenisme i de quina espiritualitat venia ell?

Venia d’una família cristiana tradicional, però el seu pare, que és qui es va ocupar personalment de l’educació dels fills (la mare havia mort quan Blaise era un infant de dos anys), tenia idees clares sobre la força i els límits de la raó, que sempre deixa lloc per a la fe. La concepció del cristianisme en la família Pascal, però, va canviar de resultes del seu contacte amb el jansenisme i, en el cas de Blaise, de les seves «conversions»: la primera el 1646 i la segona el 1654, de la qual queda com a testimoni impressionant l’anomenat «Memorial». Si l’atzar no l’hagués posat en contacte amb el jansenisme, Pascal seria simplement un gran científic (matemàtic i físic) i un enginyer (l’inventor de la primera calculadora). Però no tindríem segurament res de semblant als Pensaments (ni tampoc, és clar, les Provincianes, que són l’altra seva gran creació literària). El jansenisme li va canviar la vida. Parlo del jansenisme que ell va conèixer, el que va ser realment creador religiosament i culturalment. Hi va descobrir una forma radical de cristianisme, és a dir, un cristianisme sense rebaixes, amb una gran consciència dels drets de la persona i, especialment, del pensament personal, i una concepció poc optimista de la naturalesa humana, d’arrel agustiniana. Però també en va heretar, almenys en part, una certa rigidesa teològica i un cert rigorisme moral.

A partir dels fragments dels Pensaments, podem saber els eixos principals de l’obra que es proposava escriure?

Pascal va morir sense tenir encara un pla de l’obra que preparava. Tampoc no sabem quin gènere literari hauria emprat (si discursos, diàlegs o cartes, que són les formes suggerides en els Pensaments). Però trobem en els seus fragments indicacions temàtiques, encara que no siguin fàcils de conjuminar amb les d’altres documents externs, com ara el pròleg que el seu nebot Étienne Périer va escriure per a l’edició prínceps dels Pensaments o la taula dels títols de les còpies que la família va fer fer del manuscrit. A més, Pascal mateix va escriure que «la darrera cosa que trobem quan fem una obra és saber quina s’ha de posar primer». Però sí que ens podem fer una idea de les línies generals del seu projecte d’apologia de la religió cristiana: Pascal creu que s’ha de mostrar que el cristianisme no és contrari a la raó, que ha conegut bé l’home, que promet el veritable bé i que té al seu favor molts arguments que proven que és verdader. No insisteix en les proves de l’existència de Déu (encara que admet que n’hi hagi), sinó que privilegia les proves històriques i morals, les quals considera «discursos sòlids», bé que no estrictament demostratius: els miracles i les profecies, la singularitat del poble hebreu, l’excel·lència de la doctrina cristiana, la qualitat de la vida autènticament cristiana, l’estil dels Evangelis i, sobretot, la figura de Jesús. Però el seu escàs discerniment dels inicis de la crítica moderna (textual, històrica i literària) de la Bíblia fa que hàgim de considerar obsoleta una bona part de la seva argumentació apologètica.

En llegir els Pensaments el lector actual té la sensació de trobar-se davant d’uns textos del nostre temps…

Efectivament, els Pensaments, encara que portin la marca del seu temps (com tot escrit), tenen també la virtut dels clàssics, és a dir, la virtut de ser actuals: sembla que hagin estat escrits per a nosaltres i que parlin de nosaltres. Perquè Pascal ens diu també a nosaltres, ben dites, coses essencials sobre la condició humana i sobre el cristianisme.

“Pascal creu que s’ha de mostrar que el cristianisme no és contrari a la raó”

Com s’explica que no hi hagi cap edició crítica moderna dels Pensaments?

Hi ha algunes edicions modernes dels Pensaments que són prou dignes i que fins i tot es presenten com a edicions crítiques. Però cal reconèixer que aquesta condició només se’ls pot aplicar en un sentit bastant rebaixat de l’expressió. Ho explico en la introducció. Per això goso dir que no tenim encara l’edició crítica de referència que necessitaríem. El 2016, malauradament, va morir Jean Mesnard, el mestre indiscutible de tots els pascalitzants (els francesos anomenen així els estudiosos de Pascal), sense haver publicat la seva edició dels Pensaments, que molts esperàvem amb candeletes i que feia gairebé vint anys que anunciava com d’aparició imminent. La seva edició monumental de les obres completes de Pascal, que és la gran enciclopèdia pascaliana actual, inclou tots els seus escrits excepte les Provincianes i els Pensaments. Mesnard ens n’hauria donat, sens dubte, el text més fiable, amb un aparat crític adequat, amb la màxima informació intertextual i amb l’anotació necessària per a la seva intel·lecció. No sé a quines mans han anat a parar els seus papers, però seria una llàstima que no fossin aprofitats adequadament. A falta d’una autèntica edició crítica, el traductor de Pascal, si no li fa el pes cap de les edicions franceses existents, es troba abocat a fer ell mateix una pacient labor de crítica textual per resoldre amb criteri propi qüestions de desxiframent del text, de puntuació i de delimitació i ordenació dels fragments. Una certa familiaritat amb el manuscrit original i amb els seus avatars editorials m’han donat prou confiança per intentar fer-ho en l’edició catalana, a contracorrent de la tendència actualment dominant.