De fet, l’any litúrgic és una mena de pretext per celebrar permanentment la Pasqua, des de tots els angles possibles i amb accents diferents. Són formes d’aproximació a un Misteri que ens depassa i que dona sentit a la nostra fe: Jesús, el Fill de Déu, ha fet present el seu Regne entre nosaltres, ha vençut la mort i ha ressuscitat. I no només ens acompanya a tots permanentment, sinó que ens enlaira amb Ell. Aquesta és la bona notícia, especialment per a les persones que avui pateixen la foscor de la injustícia, de la malaltia, del dolor, de la manca de sentit. Celebrar-ho parcialment ens facilita la comprensió, si és que es pot dir així, de la fondària i complexitat de la Pasqua. I ens encoratja també perquè, com a Fills i Filles estimats de Déu, i malgrat les nostres mandres i defectes, contribuïm a continuar construint el seu Regne entre nosaltres, sabent que l’amor no depèn de l’èxit per donar fruit. Aquí escau molt bé allò que Déu hi fa més que nosaltres.
Per això quan és Pasqua pròpiament, la litúrgia rebla el clau. Per començar, el dia de Pasqua l’allarguem una setmana sencera. Durant l’octava de Pasqua celebrem un dia i un altre el mateix i no cap altra cosa. Si una solemnitat cau durant l’octava, es trasllada a un altre dia (més d’un any ens ha passat a Catalunya amb la Mare de Déu de Montserrat o amb Sant Jordi). Si anem a missa cada dia, veurem canviar les lectures, però si resem la litúrgia de les hores, ens adonarem que repetim cada dia els mateixos salms. I és que continuem en diumenge de Pasqua.
Si la Quaresma durava quaranta dies, la Pasqua en dura cinquanta. I durant aquest temps, el color blanc serà el dels ornaments litúrgics, les flors i els cants seran especialment benvinguts, recordarem amb l’aspersió el baptisme de tots plegats i l’al·leluia tornarà a ressonar, doblement (al·leluia, al·leluia), a les celebracions.
Que la Pasqua no és una festa individual, per una salvació individual, ho ressalten les primeres lectures de la Paraula de Déu, en què substituïm l’Antic Testament pel llibre dels Fets dels Apòstols i recordem com afectava la Pasqua a les comunitats cristianes. I no ho llegim com una crònica històrica, sinó com una memòria actualitzada, perquè de fet si a les comunitats no vivim i reflectim l’alegria de la Pasqua, alguna cosa greu passa.
I en els diversos diumenges l’evangeli ens parlarà de Tomàs, el que no ha estat a la comunitat i per això no ha reconegut Jesucrist; ens parlarà de les diverses aparicions als deixebles (enguany toca Emmaús); ens parlarà del Bon Pastor i posarà l’accent en el manament de l’amor de Jesús, tal com s’expressa en l’evangeli de Joan. La Pasqua finalitzarà amb l’Ascensió (Jesús es fa seva la nostra realitat i l’enlaira amb Ell) i amb la vinguda de l’Esperit, aquest alè que ens ajuda a respirar, que ens acompanya, ens inspira i ens fa reconèixer Déu a la vida.
Pasqua, doncs, és la festa gran de la nostra fe.