Emili Ferrando —historiador i professor emèrit deBlanquerna—en la seva obra Més enllà del sofriment i la solitud, afirma que«tothom hauria de dedicar temps al contacte habitual amb els amics malalts i lagent gran». Aquest destacat cristià militant actualitza així una de les obresevangèliques de misericòrdia: «Estava malalt i em vau visitar» (Mt 25). Ferrandoes plany que a la nostra societat, en general, les visites als malalts esconsiderin un temps poc productiu o perdut perquè t’obliga a aturar-te i aadaptar-te al ritme del malalt pel qual, sovint, les hores poden arribar a fer-semolt llargues. Conclou que «caldria fer una tasca eclesial que orientés iajudés els creients a practicar sempre la misericòrdia i la solidaritat amb elsmés febles i l’atenció als nostres amics i familiars malalts o que viuen ensolitud en la perspectiva d’una justícia global».
Com una conseqüència d’aquesta certa minusvaloració d’unafeblesa que forma part de la condició humana, Mn. Juan Manuel Bajo, director-coordinadordel Servei Interdiocesà de la Pastoral de la Salut a la Tarraconense, explicaque aquesta no està gaire ben vista, és com la ventafocs de les pastorals. Unatrista conseqüència d’aquesta malfiança és que l’acompanyament als malalts ials moribunds, tampoc no sembla que estigui gaire present en la formació delsseminaristes. És un dèficit que caldrà corregir per evitar caure per exemple enfets com que els capellans a l’hora d’administrar els sagraments actuïn com amers funcionaris sense fer-se càrrec de les necessitats espirituals i temporalsdels qui estan prostrats en el llit del dolor. És un bon correctiu la tasca deles hospitalitats de la Mare de Déu de Lourdes que apleguen seminaristes ijoves voluntaris que en els pelegrinatges al santuari tenen contacte directeamb els malalts, acompanyant-los i mirant d’alegrar-los en el seu dolor. Caltambé, és clar, una formació permanent de tots aquells professionals, voluntarisi agents de pastoral que s’atansen als malalts. I lloar els esforços des de fatants anys de les delegacions de les pastorals de la salut.
Pel que fa a la tecnificació del món de la medicina i lapossible barrera a l’espiritualitat per part dels professionals, el cirurgiàJoan Viñas —amb una llarga i fecunda trajectòria de servei d’aquesta àreapastoral a la diòcesi de Lleida— opina que «vivim del positivisme, de tenir feen la ciència. Creure que tota realitat es basa només en allò demostrableobjectivament és perdre una realitat existent. L’ésser humà és molt més que elcos material». Avui avancem cap a una medicina integral, cada vegada méss’estudia la interrelació que existeix entre pensaments, creences i emocions ila qualitat de vida.
A l’hora de discernir futurs plans pastorals cal tenir ben presentaquesta dimensió. El nostre redactor Joan Andreu Parra dedica el Primer Plad’aquest número a la Pastoral de la Salut i la justícia global.
