Fa un parell d’anys, participant en la trobada d’agents de pastoral amb joves, voluntaris de Càritas i professors de la FECC, vaig sentir l’emocionat testimoni del cardenal Tagle, prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles i president de Càritas internacional, parlant de la pastoral de fronteres: “S’evangelitza al carrer, no a la catedral.” A prop com estem d’inaugurar el Jubileu de l’Esperança, aquesta frase em ressona dient: “S’evangelitza als passadissos i patis, no a l’aula.”
Per a l’escola cristiana, la pastoral no és catequesi o la programació d’activitats religioses a partir d’un lema ben trobat i amb sentit, sinó una proposta de vida que amara el dia a dia de la comunitat educativa fent-hi visible Jesús. Els mestres i professors són els protagonistes privilegiats d’aquesta missió, perquè amb el seu exemple difonen que l’Evangeli és paraula viva encarnada en gestos quotidians: paraules d’ànim, escoltar sense jutjar, comprendre les dificultats de cada alumne, acollir la diversitat de tota mena, especialment la de migrants i refugiats sense oblidar-nos de les pobreses originàries de casa nostra. Qui acull i estima tothom no necessita gaire grans discursos i activitats als patis celebrant festivitats, que també cal, però sense ser-ne el centre de l’acció. Qui acull i estima tothom fa visible Jesús enmig de l’escola i dona la possibilitat que infants i joves, i de retruc les seves famílies, se’l trobin. L’escola cristiana no pot renunciar mai a ser explícita en el seu anunci: és Jesús qui s’està trobant amb tu!
Els alumnes han de sentir-se protagonistes de la pastoral i no espectadors del que es proposa. La pastoral encarnada en el professorat i personal d’administració i serveis és capaç d’implicar infants i joves en un mateix estil d’escoltar, animar i acompanyar els seus companys, o en iniciatives de servei als altres amb preferència als necessitats, o en projectes que els portin a tenir una mirada que vagi més enllà de les seves pròpies necessitats, trobant-se amb els qui pateixen. Si toquen la realitat de les fronteres, descobriran un Evangeli transformador de vida i esdevindran testimonis d’esperança cristiana.
La nostra ha de ser una pastoral que surt de l’aula, on ja hi ha l’espai de la religió catòlica com a assignatura, i que ensenya a mirar el futur amb esperança, amb una confiança profunda en la dignitat de cada persona i en la possibilitat de transformar un món en hores baixes. L’escola que viu la pastoral de fronteres no és només una escola de qualitat acadèmica, sinó l’espai on es cultiva la veritat i la implicació amb l’altre. És una escola que es preocupa per la transcendència de cada alumne i les seves famílies, que no té por de dir “Déu t’acompanya i t’estima” amb respecte a totes les altres creences, que escolta la veu de la ciència i la cultura contemporània; una escola esperançada en el demà, que acompanya l’alumnat a veure l’altre com un germà; una escola que demana al seu personal la valentia de fer viu l’Evangeli perquè sigui la llar on descobrir la vocació en el món per transformar-lo des de la trobada clara i alegre amb Jesús.
