Escric aquestes ratlles des de Boadilla del Camino, arribant ja a Fromista (Palència). L’any passat em vaig animar a caminar des de Logronyo fins a Burgos, i enguany he reprès, per molt pocs dies, el camí. Què es pot dir del “Camino” que no sapigueu. Tots els simbolismes del camí apareixen dia rere dia: des del despullament que significa anar reduint els estris que portes als indispensables, fins a l’esforç que representa per al cos (i per als cossos una mica envellits i grassonets, com el meu, als quals caminar fa sentir totes les frontisses), la constància, la bellesa de la natura, el pes de la cultura, els companys de camí…
Jo avui voldria posar l’accent en tres iniciatives pastorals que vaig trobar encertades, que no havia trobat abans en el Camí i que han donat peu a múltiples converses entre la gent que les vam viure.
La primera va ser l’entusiasta benvinguda d’una filla de la Caritat a Rabé de las Calzadas (Burgos), la qual sortia al carrer a buscar pelegrins, preferentment joves, i els portava fins a una ermita. Tots vam sortir amb medalla de la Mare de Déu. El gest podria semblar carrincló, però crec que no ho va ser gens. Ella preguntava, la gent responia el que creia oportú i ella explicava també que arran de la seva experiència amb persones immigrades ja no creia en les fronteres. Val a dir que, no sé si per obra de les Filles de la Caritat, tot Rabé és ple de murals ben fets amb textos de l’evangeli. Em sembla que va aconseguir emocionar un grupet de joves nord-americans. I jo he vist la medalla, que conservo, al coll de molts pelegrins. No crec pas que sigui per superstició.
La segona va ser, el mateix dia, quan vaig arribar a Hornillos del Camino. A l’alberg mateix em van anunciar que a les 6 de la tarda hi hauria missa “Del peregrino”. Hi vaig anar, encuriosida. Érem un grupet d’unes deu persones (8 dones i 2 homes), que parlàvem català, anglès, alemany, castellà i italià. El mossèn va arribar a l’hora en punt, va celebrar la missa del dia. Un dels italians era capellà i va concelebrar i jo, que era l’única que parlava castellà, vaig llegir les lectures. En acabar ens va fer presentar-nos mútuament, cantar (cosa que va donar peu a riure una mica), ens va beneir i ja està. Va explicar que era rector d’unes quantes parròquies, que la gent no anava gaire a missa enlloc, però que creia que el Camí és prou important com per ser-hi cada dia. Tot plegat, ben senzill. Però va aconseguir que els pelegrins, que ens hem anat trobant i retrobant ens coneguéssim millor i que entre nosaltres parléssim d’espiritualitat i de per què és important el Camí per a cadascú. Va saber crear un espai de comunicació de qualitat entre nosaltres, on la fe hi era present, encara que no fos condició necessària.
I la tercera experiència va ser l’endemà, a Hontanas, on a l’església hi havia un gran espai ben arreglat, amb bíblies en una trentena de llengües (entre elles la BCI en català), un espai on posar ciris, coixins per meditar, textos de pregària… i l’anunci d’una benedicció dels pelegrins amb dansa contemplativa que organitzava una comunitat de dominiques, a la qual em va ser impossible quedar-me. El Crist de Sant Damià presidia l’espai, al costat de fotografies de setze homes i dones rellevants del segle XX i XXI defensores dels drets humans. Des de Teresa de Calcuta a Desmond Tutu, o Charles de Foucauld. Un altre espai que convida, de forma molt oberta a viure l’espiritualitat i a anar a fons.
He de dir que en el Camí, i a casa, he vist moltes esglésies, algunes de bellíssimes, però no sempre conviden tant a mirar endins d’una manera inclusiva i dialogant. Feien present el missatge de Jesús, a partir de la comunitat reunida i d’una experiència comuna. Aquestes tres iniciatives doten el Camí d’un sentit cristià que imatges amb una gran càrrega cultural i artística, per si soles, no aconsegueixen moure, perquè les encasellem dins l’art, dissociant-les de la seva finalitat inicial.
