A primers de febrer d’enguany, el president Putin condecorava el metropolita Hilarion de Volokolamsk (Hilarion Alféiev), president del Departament per a les relacions eclesiàstiques exteriors del patriarcat de Moscou, amb l’Orde d’Alexandre Nevski, una de les màximes condecoracions russes. En aquesta ocasió, Hilarion deia: “El nostre Departament és anomenat, de vegades, Ministeri d’Afers Exteriors de l’Església, cosa que no és exacta, perquè ens ocupem no solamant d’afers exteriors, sinó també de les relacions interreligioses de la nostra pàtria. […] L’Eglésia russa s’ha format al llarg de més de deu segles i l’hem heretat dins dels confins en els quals ha estat creada. No l’hem creat nosaltres i no podem destruir-la. Per això continuarem resistint als desafiaments externs que hem d’afrontar avui”.
La guerra de Rússia a Ucraïna, com diu un autor, té també aquest aspecte religiós per al patriarcat de Moscou: tornar a annexionar-se allò que, a parer seu, li hauria estat pres. A aquest origen comú s’ha referit també aquests dies el patriarca Ciril de Moscou: “Els pobles rus i ucraïnès tenen una història comuna secular, que arriba fins al baptisme de la Rus’ pel príncep Vladimir. Crec que aquesta comunitat donada per Déu ajudarà a superar les divisions i contradiccions que han sorgit i que han portat fins al conflicte actual.”
Govern rus i patriarcat de Moscou coincideixen que Kíev és l’origen de Rússia i de l’Església russa. Des del punt de vista eclesiàstic, Kíev és la seu metropolitana de l’Església ortodoxa ucraïnesa del patriarcat de Moscou, per tant, de l’Església ortodoxa russa. I políticament, el govern rus ha aspirat sempre a “recuperar” Ucraïna i, sobretot, el seu centre, Kíev. I això és el que ha proclamat ara ben clarament Putin.
El cristianisme arribà als eslaus orientals des de Constantinoble. L’any 988 el príncep Kíiv i de tota la Rus’ Vladimir era batejat, juntament amb la seva gent, a les aigües del riu Dnipró. Destruïda Kíev pels mongols (1223), el centre polític i eclesiàstic s’anà desplaçant vers el nord (Vladímir, Pskov, etc.), fins arribar a Moscou, però el metropolita conservava sempre el títol de metropolita de Kíev. Amb l’auge de la ciutat de Moscou, el 1468 l’Església s’autoerigí en metropolia independent de Kíev, sempre, però, sota el patriarcat de Constantinoble. En l’esplendor de l’imperi tsarista, i mentre Constantinoble romania oprimida sota els otomans, el 1589 el metropolita Jonàs obtingué del patriarca Jeremies II de Constantinoble el rang de patriarcat, mentre Kíev romania sota Constantinoble. Tanmateix, la metropolia de Kíev fou absorbida unilateralment per Moscou en 1686 i així passà a formar part de l’Església ortodoxa russa (absorció declarada nul·la per Constantinoble el 1924 i el 1990).
L’any 1920, durant la independència política d’Ucraïna, naixia l’Església ortodoxa ucraïnesa autocèfala, que fou liquidada pel govern soviètic l’any1930. Renascuda l’any 1942, amb la Ucraïna occidental sota els alemanys, tornà a les catacumbes i a l’exili sota el règim soviètic. Amb la indepedència d’Ucraïna, l’any 1991, ressorgí novament aquesta Església, considerada sempre com a cismàtica per l’Església russa i reconeguda finalment pel patriarca de Constantinoble i ecumènic Bartomeu I, l’any 2018, amb el nom d’Església ortodoxa d’Ucraïna.
Arran d’aquest fet, el patriarca de Moscou va trencar la comunió amb el patriarca ecumènic (deixar de commemorar-lo en la celebració litúrgica), actitud seguida per algunes Esglésies ortodoxes, entre les quals l’Església ortodoxa d’Antioquia, pels lligams de Síria amb Moscou. Des d’aleshores el patriarcat de Moscou no ha cessat d’atacar el patriarca de Constantinoble; i qui més bel·ligerant s’ha mostrat en aquesta línia ha estat el metropolita Hilarion de Volokolamsk, el qual ha acusat el patriarca Bartomeu de Constantinoble de pro-americà i d’atribuir-se unes prerrogatives com les del Papa de Roma.
Entre les Esglésies que han reconegut l’Església Ortodoxa d’Ucraïna hi ha el patriarcat d’Alexandria, i és per aquest motiu que el patriarca Ciril de Moscou ha trencat també la comunió amb el patriarca d’Alexandria i que, amb l’excusa d’aquest fet, ha creat a l’Àfrica –territori propi del patriarca d’Alexandria– un exarcat depenent de Moscou.
Acció imperialista del govern rus, acció imperialista del patriarcat de Moscou. Hem sentit el patriarca Ciril de Moscou –per cert que amb un cert retard– demanar pregàries per les víctimes de la guerra; ni un sol mot, però, de condemna, ni un sol gest de mediació. Justament, la vigília de l’agressió russa, el 23 de febrer, quan Rússia celebrava el dia del defensor de la pàtria (l’antiga festa soviètica, el dia de l’Armada Roja), el patriarca Ciril dipositava, al costat de Putin, una corona de flors a la tomba del soldat desconegut. Entre les paraules que va adreçar als assistents, deia: “Vivim en temps de pau, però sabem que en temps de pau hi ha també amenaces; desgraciadament, hi ha amenaces àdhuc en aquests moments: tothom sap el que està passant a les fronteres de la nostra pàtria” (és a dir, Rússia és l’amenaçada!). “El patriarca de Moscou –deia en una entrevista el patriarca llatí de Jerusalem– no és que calli; en realitat s’ha posat de la banda de Putin”.
Vulgui la Bogoróditsa (Mare de Déu), especialment venerada pels cristians greco-catòlics sota l’advocació de Zarbanitsa, intercedir per la pau i per la llibertat del poble ucraïnès.
