Al llarg de la història, els conflictes bèl·lics s’han ocupat de destruir el patrimoni, malgrat els intents —moltes vegades heroics— de preservar-lo. Les campanes, per raons anticlericals i perquè es podien reaprofitar per a usos militars, n’han sortit molt malparades. Durant la Guerra Civil espanyola, un gran nombre de campanes de Catalunya van ser destruïdes, amb una excepció: les del Pallars Sobirà, com posa de manifest el llibre Campanars i campanes al Pallars Sobirà (Fonoll), de Xavier Orriols, Francesca Roig i Delfí Dalmau.

Al mateix temps que assistim a un ressorgiment de la tradició organística, escapçada també durant la guerra civil, les campanes i el so de les campanes viu un moment d’esplendor. Sens dubte que hi ha contribuït el fet que la Unesco hagi declarat el toc manual de les campanes Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Actualment, les campanes de casa nostra no pateixen els estralls de cap guerra, però sí que han de conviure amb la indiferència social o la queixa—quantes vegades un campanar ha deixat de sonar per la queixa d’un particular—, amb la pèrdua dels tocs tradicionals i de l’ofici de campaner, o amb els robatoris.

Són moltes les entitats que contribueixen a preservar el patrimoni campaner —el 28 d’abril passat Os de Balaguer va celebrar la 37ena Trobada de Campaners—; alhora que les esglésies fan esforços per mantenir i per recuperar les campanes perdudes. No ens podem permetre el luxe de perdre més patrimoni, l’hem de preservar i en la mesura del possible fer créixer. El so de les campanes ha de poder ser traspassat a les següents generacions.

CALENDARI 2025: En el proper número, especial Nadal, trobareu el calendari 2025, dedicat al Jubileu de l’Esperança.