El papa Francesc ha decidit que la canonització del beat Carles de Foucauld tingui lloc a Roma el diumenge 15 de maig. Era una decisió molt esperada, tant per tota la família espiritual foucauldiana com per molts cristians i cristianes inspirats en l’exemple de l’ermità de Tamanrasset.

Què dir de nou sobre Carles de Foucauld? És tant el que s’ha escrit pel que fa a la vida i espiritualitat del Germà Universal, que no m’és possible escriure res de nou. Tanmateix, i a risc de repetir-me, recordaré tot seguit els trets que em semblen principals de la biografia i espiritualitat del germà Carles (així era com li agradava que l’anomenessin).

El caràcter transversal del seu exemple. L’espiritualitat del germà Carles no és una espiritualitat limitada a la vida religiosa o centrada només en la vida laical. És una espiritualitat universal, oferta a qualsevol home o dona cristians, casats o cèlibes, religiosos o laics, joves o no, que desitgin viure d’acord amb els valors del qui ell va anomenar el «Model únic»: Jesús. És, per tant, una espiritualitat del present, actual, amb una dimensió profundament mística i alhora profundament humana. És una espiritualitat d’Encarnació.

El seu amor per l’Eucaristia, per l’adoració i oració en el silenci de la seva senzilla capella. Aquesta actitud silenciosa o meditativa davant Jesús Eucaristia és la font de la qual brollen l’energia i la ferma voluntat que van regir la seva vida des del moment de la seva conversió.

L’esperit de Natzaret: vida senzilla, sense cercar la notorietat, però fortament encarnada, arrelada, compromesa i compartida amb els seus conveïns fins a les darreres conseqüències.

L’estima i el respecte per l’islam. La profunda fe que va veure en el seu periple per les terres del Magreb, i en els anys en què va viure al Sàhara algerià, primer a l’oasi de Beni-Abbes i més tard en el més pregon del Sàhara, a Tamanrasset i a l’ermita de l’Assekrem al massís de l’Hoggar, va tenir gran influència en la seva vida i en la seva obra.

La seva presència amistosa, el seu esforç constant per conèixer, més i millor, l’univers social i cultural de la gent entre la qual viu: els tuàregs, i no per afany d’acumular saviesa i assolir la fama, sinó per poder fer-se més proper i assequible i preservar i divulgar la riquesa cultural d’aquell poble. Estar amb, estar al costat de… Acompanyar i servir. Certament també amb l’esperança d’apropar aquelles persones a la fe cristiana.

La seva gran capacitat de treball, que arriba a l’esgotament. En el terreny espiritual, les meditacions de l’Evangeli, dels misteris del Rosari, els diversos projectes de directoris i regles per a una fundació mai aconseguida. En el camp del coneixement, els seus treballs sobre la llengua i cultura tuàregs amb el diccionari tuàreg-francès i la recopilació i traducció de poemes en targuí i en la seva nombrosíssima correspondència.

El seu “descens”. Cercant sempre el darrer lloc a imitació de Jesús. «Descens» que culmina amb la seva mort, l’1 de desembre del 1916, absurda, sense èpica i, sobretot, solitària. Avui en diríem una víctima col·lateral de la guerra.

Imatge de Charles de Foucauld a la capella que li és dedicada a l’església parroquial de Santa Maria de Tarrés, Les Garrigues (Lleida).

Tanmateix, aquell home que va morir sol a Tamanrasset, sense ningú que l’hagués seguit, va deixar tal petjada que, a partir dels anys trenta del segle passat i inspirades en la seva biografia i els seus escrits, van sorgir fundacions religioses, masculines, femenines, comunitats i grups de laics compromesos en aquesta espiritualitat de Natzaret que és tan transversal i a la qual tots els cristians estem cridats des de l’exemple de Jesús, “El Model únic”.

I la Família Espiritual segueix creixent i avui dia està formada per  una vintena de comunitats, fraternitats i grups implantats en països tan diversos com el Canadà i el Vietnam, Itàlia i la República Centreafricana, Espanya i Haití o França i Corea del Sud. Diversos els països, diversos els carismes, un únic objectiu: seguir l’exemple de Jesús especialment en el servei als més humils. Sense oblidar tants homes i dones que no estan adscrits a cap grup de la Família Espiritual i que practiquen amb la seva vida diària els exemples del germà Carles; també ells són Família Espiritual quan comencen o acaben les seves jornades posant a la ment o als llavis la Pregària d’abandó: “Pare, fes de mi el que vulguis…” “… perquè tu ets el meu Pare”.