El calendari cristià conté moltes festes que provenen de la Bíblia, i que celebren alguns esdeveniments de la història de Jesús o dels primers cristians. La més important de totes és la Pasqua, commemoració de la resurrecció de Jesús. Una altra festa significativa és la Pentecosta, que recorda el do de l’Esperit Sant rebut pels apòstols a Jerusalem, tal com explica Lluc en els Fets dels Apòstols (Fets 2).

Tanmateix, ja abans del naixement del cristianisme existia la festa de Pentecosta (com també la Pasqua). El poble d’Israel la celebrava cinquanta dies després de Pasqua (d’aquí el nom de Pentecosta, pres d’un mot grec que significa “cinquantena”), i per això l’anomenaven també festa de les (set) Setmanes (Levític 23,15-22; Deuteronomi 16,9-12).

Antigament, la Pentecosta estava relacionada amb la sega del blat (d’aquí el nom de festa de la Sega que rep a Èxode 23,16), i el seu element més característic era l’ofrena dels primers fruits de la collita. Posteriorment es va associar amb la donació de la Llei en el Sinaí i l’aliança de Déu amb el seu poble.

Aquest procés mostra com el cristianisme està fortament arrelat en el judaisme. Segons la fe cristiana, Jesucrist és la continuació i la plenitud de la revelació de Déu que havia tingut com a primer destinatari el poble d’Israel i que ara s’estén a tota la humanitat. La història de la salvació és unitària i dinàmica, i assoleix la seva manifestació definitiva en el Nou Testament. En el cas concret de la Pentecosta, es mostra com la primera aliança que deixa pas a la nova i definitiva aliança, i l’Esperit Sant pren el lloc de la Llei de Moisès.